Les accions i el passat

La lectura de la darrera traducció d’Anne Tyler, intitulada entre nosaltres Una sala plena de cors trencats, traduïda per Marc Rubió, m’ha produït un efecte difícil de digerir: la novel·la eficaçment contada que no posseeix un estil literari preciós, ple de maragdes, robins i perles, diguem-ho així. Aquesta manca d’estil és el seu estil.

En efecte, la narradora ens conta la conducta d’un tal Micah Mortimer, d’una quarantena d’anys, que viu en un soterrani d’un edifici (espai magnífic, amb ressons simbòlics) en el qual fa feines de manteniment que li permeten viure sense pagar lloguer. Aquest Micah Mortimer és metòdic en tots els aspectes del seu viure, en especial en el moment de conduir un automòbil (parla del déu de la circulació). El tal Micah fa d’informàtic atenent per telèfon tota mena de problemes i problemetes que li demanen els seus clients angoixats. Visita les cases dels seus clients ocasionals i cobra un mínim d’uns vuitanta dòlars per visita. Diguem que la seua vida sentimental és el nus de la novel·la.

Per no espatllar la lectura –podríem dir per no espoilejar-la?– diré només que la mestra amb qui surt trenca amb ell per telèfon, i ell s’ho emprèn com qui sent ploure, no pas una formidable tempesta sinó una plugeta menuda i poètica, suau i tendra.

Mentrestant, rep la visita d’un jove una mica atabalat que creu que Micah és el seu probable pare, atès que va sortir amb la seua mare fa vint anys. Hi ha un petit anacronisme però per al jove la cosa no li sembla important. El fet és que aquella visita al soterrani de Micah posa el nostre heroi en relació amb el seu passat, o més exactament, amb el record que té del seu passat juvenil. I llavors...

Fins aquí l’argument, i no m’allargo: quan disposin d’unes hores tedioses o buides, es poden aplicar a la lectura de la novel·la, si els ve de gust. Els plaers no són obligatoris.

Anne Tyler mostra una gran habilitat en la forma de narrar, sempre per damunt del seu personatge, seguint-lo, observant-lo, intentant posar-se en les seues sabates, en el seu automòbil, en la seua mirada, en el seu cap. No el judica quasi mai. L’exercici sembla molt fàcil, però em sembla extremament complex. Imagina i narra la vida d’un home suspès que no s’adona de res, la vida sentimental del qual està encasquetada. I ho fa amb les paraules i les accions, és un petit prodigi. De simplicitat i d’eficàcia.