Girafes

Des de ben antic, les girafes provoquen fascinació pel seu imponent aspecte, la seva alçada i la seva majestuosa gracilitat. Juli Cèsar, mig segle abans de Crist, en va dur des d’Egipte a Roma, cosa que va meravellar la gent, que les veia per primer cop a Europa. Al s. XIX, el seu coll llarguíssim va inspirar Lamarck, diuen, per elaborar la seva teoria evolutiva, poc més tard superada pel darwinisme.

Però, un cop familiaritzats amb el seu aspecte, és molt interessant veure quina maquinària s’ha empescat l’evolució per mantenir aquest cos en funcionament. Per exemple, com s’ho fa per mantenir en circulació un líquid viscós com la sang entre dos extrems, els peus i el cap, separats fins a 5,7 m en vertical. Un moment crític és quan la girafa ha abaixat el cap arran de terra, per beure, i a continuació alça el coll de nou cap amunt. Pensem-hi: quan el cap és a nivell de terra o inferior, si està bevent a un toll fondo, la sang s’acumula al cap amb una pressió corresponent a la que hi ha al cor més la deguda a l’alçada que separa el cor del cap, que és uns metres per sota; l’ideal per patir un ictus per hipertensió.

Quan alça el cap fins a la seva posició natural, en canvi, la sang tendirà a escórrer-se per gravetat cap a les parts baixes; i, amb uns 5 metres o més de diferència, a nosaltres ens quedaria el cervell sense sang, amb el resultat esperable d’un desmai primer i la mort immediatament després.

Per viure sense aquests problemes, el sistema circulatori de les girafes és un prodigi d’enginyeria hidràulica. La primera consideració és que cal assegurar una pressió suficient a les parts més altes. Per a això, els cal un òrgan potent que bombi la sang, i un cor d’11 kg, més de tres pams de longitud i 7 cm de gruix de paret fa aquesta feina. En segon lloc, aquest cor treballa frenèticament, a 150 batecs per minut, poc habitual en cors grans. En tercer lloc, en alçar el cap la sang va tota al cervell i no a la llengua o les galtes, i té músculs a les venes del coll que eviten un retorn massa ràpid de la sang quan alça el cap, i una xarxa vascular (rete mirabile) que limita la sobrepressió quan l’acota. I, finalment, per evitar a baix que la pressió expulsi la sang fora dels capil·lars, i també que s’inflin les potes, hi tenen una pell gruixuda i poc flexible que manté pressuritzat l’entorn exterior dels vasos i, en evitar que la sang s’hi acumuli, facilita la circulació. Les mitges compressives les van inventar les girafes.