Illa escrita

Mirall de negra nit naix de l’experiència de la injustícia de la mort, citant Maurice Blanchot, d’un fet que arriba sempre prematur i a destemps, massa aviat o massa tard, tal com escriu en el breu prefaci explicatiu. Totes les poesies, llevat de dues, Cavalls vers la finestra i Illa escrita, són bastides sota l’impacte de l’experiència de la mort de la seua companya.

Jaume Pont escriu d’una forma en què reconeixem l’estil que no podem encabir en cap etiqueta fàcil. Els adjectius se’ns tornen volàtils. La cita final de Giuseppe Ungaretti ens ajuda a situar-nos en l’espai “Entre la flor collida i la donada/ l’inexpressable no-res”, és a dir, la inefabilitat.

La cita de Joan Vinyoli en el poema Illa escrita ens marca “Altra vegada sóc al lloc on sempre arribo, una estrofa quasi perfecta, Només se sent una vaga fressa d’ales, el foc blanc i l’aigua negra/que bateguen/ al cor d’aquesta illa escrita. Només : en un mar de silencis, la foscúria.”

Ara, quant al tema és un llibre sense concessions als gustos del públic, visual, sense missatges salvífics als quals el catolicisme ens ha acostumat, sostingut en la festa de tot d’imatges de la poesia romàntica en un sentit gens banal.

Ni el bellíssim darrer poema titulat Les paraules permet un happy end, un crescendo retòric d’alt voltatge és tallat en sec, sense contemplacions: “Les paraules Et bressen, t’acaronen i diuen que t’estimen,/se’t fonen a la boca,/et beuen l’enteniment, / et maten.”

Reclama la relectura constant, com una pregària lenta i silent, perquè en tractar d’assumptes tan nocturns com ara l’experiència de la mort com a “falta de precisió”, ensopega amb la voluntat tossuda estúpida i mamífera dels sapiens d’obrir horitzons llunyans d’esperança a la més atònita sensació d’“imperio silencioso”, versos de Sor Juana Inés de la Cruz citats a la primera pàgina del volum.

La rosa pàl·lida obre una secció d’una estranyesa moral completa. La poesia d’amor presenta una forma paradoxal: Com una tomba clara/ superba per fi em dones repòs. I lapidàriament: La vida es desfà com un grumoll de somnis.

És aquest el contrast: el grumoll concret, precís, i el somni abstracte xoquen en aquesta illa escrita.

La serp de làudan, la morfina, inaugura una secció fulgurant, un viatge: “Com un bosc encès, els meus ulls/ tenen l’estrany fulgor de les altures. Escriu, lluny de la cleda.”

A la secció Darrer somni, capital, es pot llegir un dels poemes més clàssics, profètics i bells, anomenat L’edat d’or: “Repeteix amb mi/ per sempre més: De la font amagada en closa altura/ brollen els rius on cada dia et banyes./ De la fosca, però, neix una altra llum/ i el verb balbucejant de la bellesa.”

L’altre, central, és Narcís a Naxos, un bell poema en un entorn tema del tot grec, clàssic: la imatge única i bella de si mateix. Anota sota l’ombra de Georg Trakl: “Sota el porxat es besen/ les ombres d’aquell que mai no vaig ser/ i l’altre que s’enfonsa a poc a poc.”