Sobreviure és prou

Ja fa temps que Miguel Gallardo s’ha convertit en el seu personatge preferit. Després de publicar Un largo silencio a finals dels noranta, una obra que en el seu dia va passar desapercebuda i que amb el temps s’ha convertit en un referent del còmic documental sobre la memòria històrica, l’autor lleidatà va irrompre al panorama amb María y yo.

Convertir en còmic la vida de la seua filla María, diagnosticada d’autisme, li va valdre reconeixements nacionals i internacionals. El renaixement de Gallardo com un dels autors de còmic més importants del panorama espanyol va ser una notícia molt celebrada en el petit, i a voltes acomplexat, sector dedicat a explicar-se amb vinyetes.

Des d’aleshores ha publicat quatre títols, comptant aquest, en els quals es despulla i es mostra tal com és. Si més no ho sembla, ja que podem reconèixer un personatge imaginatiu, obsessiu, innocent i alhora perspicaç.

Algo extraño me pasó camino de casa és el dietari d’un càncer en temps de pandèmia. Un combo dramàtic en el qual Gallardo és capaç d’anar-hi trobant aquell humor negre i necessari per sobreviure. Sobretot perquè va sobreviure.

Seguint el mateix esquema d’aparença caòtica i inconnexa, a mig camí entre el dietari en forma de vinyetes i el pensament compulsiu, el còmic és un passatemps que tindrà més valor com a peça d’un trencaclosques de llarg recorregut que no pas com a obra singular. És Miguel Gallardo en estat pur. En aquest sentit, no decebrà cap dels seus fans, però tampoc no aconsegueix crear un clima ni cap cosmos en el qual entrar com a lector i deixar-se emportar.

Aquest work in progress en el qual està immers Gallardo és molt interessant. És evident que és un dibuixant compulsiu, que necessita explicar-se –i explicar-nos– el món a través de les vinyetes, i això ho està convertint en una col·lecció de títols a través dels quals anem descobrint la seua vida. Amb el temps, el personatge evolucionarà perquè l’autor també ho farà, i això ens donarà una perspectiva sobre bona part de la seua vida.