Onírica niponentina

Hi ha artistes que tenen veu pròpia, que són capaces de projectar quelcom especial en les seues peces. Com ho saps? Senzillament es nota. I això és exactament el que passa quan veus les il·lustracions de la lleidatana Lorena Rivega: transpiren una autenticitat especial. Quan parla dels seus orígens la franquesa et fa una confessió xocant: “A mi em va influir molt un programa del Club Super3 que es deia Una mà de contes, en el qual una mà dibuixava la història que explicava una veu en off. Des d’aleshores que vaig decidir dibuixar i ho feia a totes hores.” Transmet franquesa, defuig la impostura.

Una mà de contes, en el qual una mà dibuixava la història que explicava una veu en off. Des d’aleshores que vaig decidir dibuixar i ho feia a totes hores.” Transmet franquesa, defuig la impostura.

Mentre el Club Super3 va plantar la llavor de l’art, ella va decidir anar regant cada dia i estudiant per fer-la créixer: va fer batxillerat artístic al Màrius Torres, un grau superior d’il·lustració a la Leandre Cristòfol i Belles Arts a Barcelona. “Allà em vaig especialitzar en gravat i vaig descobrir l’Ukiyo-e japonès, una tècnica de xilografia que es va popularitzar al país asiàtic entre els segles XVIII i XIX que em va fascinar, fins i tot diria que em vaig obsessionar.”

Com a adolescent crescuda a cavall entre els dos segles, el manga i l’anime japonès són els grans referents gràfics de la seua generació, però no són precisament aquests els estils nipons que més es perceben en la seua obra. Detalls com els textos en vertical –convertits gairebé en jeroglífics per als lectors occidentals–, els animals com les aus i els felins o els colors harmoniosos i poc estridents són algunes de les referències que es van trobant a les seues làmines.

Lorena Rivega es comença a obrir pas en el terreny de la il·lustració amb base a la ciutat de Lleida, apostant decididament per aquest ofici ple d’incerteses. Potser com algunes de les seues il·lustracions, fetes de forma digital però que semblen a mà perquè “treballo de manera que pinto els colors personalment, sense utilitzar l’eina d’omplir color que permet el programa d’edició amb el qual treballo”. Les protagonistes de les seues peces sempre són dones que sovint transmeten una certa melangia i desconcert, com si estiguessin buscant o esperant alguna cosa. Amb unes composicions que fàcilment podem etiquetar d’oníriques, Rivega deixa fluir els personatges en contextos que ens són familiars i impossibles alhora, una combinació de referents domèstics i personals amb entorns salvatges que ens transmet aquesta idea de transició i canvi. Talment com ens passa en els somnis, vaja, viatges inesperats al nostre subconscient.