A l'abril, aigües mil

Avui en dia i a casa nostra l’aigua la tenim assegurada, o això creiem. Abans de l’arribada dels canals a les terres lleidatanes i en poblacions on la pluja era més escassa, a les cases s’utilitzaven diferents recipients per recollir aquest bé tan preuat que arribava del cel. I d’això va aquest article, dels diferents espais i atuells –grans i petits– per emmagatzemar l’aigua quan volia caure.

Al Pla d’Urgell en tenim un clar exemple en la toponímia del poble del Poal. Un poal és –segons la definició del DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)– “una galleda, especialment per a pouar”, i que és la imatge que apareix en primer pla de l’escut municipal . ‘Galleta’ és el terme dialectal nostrat que recull el Diccionari català-valencià-balear i és la variant fonètica de ‘galleda’, com ho diuen als parlars més orientals. Tant ‘poal’ com ‘galleta’ són paraules ben nostres, però, a causa de l’estandardització del català, ha anat quedant per a ús de pocs. Així és que ara costa de sentir ‘poal’ entre els més joves, que substitueixen pel seu sinònim ‘cubell’. Per cert, el mot ‘poal’ és força usat al País Valencià i a les Illes Balears, on de ploure a bots i barrals en diuen ‘ploure a poalades’.

Les noves generacions ja no s’han hagut de banyar en cossis ni en safareigs. Els primers es deixaven als patis de les cases o a les seues eixides, a descobert, perquè s’omplissin. Servien tant per rentar-s’hi com per fer-hi la bugada. Pel que fa als safareigs, no només servien per rentar-hi la roba i, ensems, ‘fer safareig’, sinó també per a la higiene personal.

I per agafar-ne de les fonts, per exemple, hi havia atuells portàtils com ara el ‘silló’, amb la seua variant ‘selló’ o el seu sinònim ‘càntir’, que es tenien a casa o bé que traginaven els aiguaders que venien aigua arreu del territori. A més es tenien gibrells o gibrelles, que servien per rentar-hi els plats –d’aigüeres abans, no n’hi havia a totes les cuines– amb la pluja recollida a cel obert.

Cada paraula ocupa un espai en l’eterna tasca de definir la realitat i cada vocable evoca un univers únic: reivindiquem, doncs, aquestes paraules que formen part del nostre patrimoni lingüístic i ens enriqueixen l’existència.