A la vaga general!

A voltes sembla que els drets siguin favors heretats que passen de pares a fills per les gràcies de la divina providència i el Boletín Oficial del Estado. Com si de tant en tant els homes més rics d’Espanya fessin una barbacoa i, abduïts per un afany de bonhomia i emboirats pel cava, dictessin al govern de torn un parell o tres de drets socials per al gaudi del poble. Aquella gent que malviu en pisos insalubres i té la mania de treballar fins a l’extenuació.

Lluny d’aquest paradís paternalista hi trobem la realitat: tots els drets són fruit de llargues lluites i sempre estan en perill de regressió. Qui doni els drets per guanyats i no es presti a defensar-los ja els pot donar per perduts. Per això són importants els recorrents exercicis de memòria històrica d’autors com Pepe Gálvez i Alfons López. Fa deu anys van guanyar el Premi Nacional del Còmic amb Mil vidas más, una biografia del comunista Miguel Núñez. Aquesta vegada viatgen un segle enrere, fins a la Barcelona convulsa dels anys deu. El conflicte social era creixent i les lluites sindicals per aconseguir una vida més digna dins i fora de la feina eren d’una fortalesa i solidaritat envejables. Salvador Seguí aleshores era un dels líders sindicals més populars, i el còmic l’agafa de la mà per endinsar-nos en les vicissituds d’un conflicte que no estava exempt de tensions a banda i banda de la lluita de classes. Molt ben documentada, la novel·la es va plantejar en el marc del centenari de dues efemèrides contradictòries: la victòria sindical per la jornada de vuit hores i l’assassinat del Noi del Sucre, sobrenom amb el qual es coneixia el sindicalista lleidatà.

La traça d’aquarel·la característica d’Alfons López, aquesta vegada treballada amb dos colors (mostassa i negre) per exigència de la col·lecció Doble Tinta de Pagès Editors, sempre és de solvència contrastada. El còmic integra molt bé textos lleugers i didàctics que contextualitzen i fan avançar la trama, de manera que el lector troba els diferents nivells de conflicte que té la història sense perdre perspectiva. López també pica l’ullet, canviant el registre, a l’humor gràfic de l’època a través de la falsa capçalera Pu-put i el ninotaire Judes, el seu alter ego.

La novel·la és una defensa oberta i explícita de la memòria històrica i una reivindicació sincera de la lluita sindical d’aquest país perquè, en paraules de l’advocada Carla Vall i Duran, “com que les victòries no són per sempre –com tampoc les derrotes–, hem de vetllar pels drets socials, encara”.