L'alegria de la memòria

El llibre de memòries que ha publicat el senyor Antoni Gelonch és curiosíssim en el mercat editorial català: no esperin pas unes memòries convencionals, a l’ús, com les que va publicar Joan Francesc Mira fa mesos. Gelonch en diu unes memòries no heroiques, reflecteixen un home sociable, amb un punt d’humor, catalanista de conviccions granítiques, ple d’energia, culte, irònic, content i pagat de la vida que ha dut. En aquest sentit, contradiu la posició habitual tant de notables com burgesos lleidatans que no tenen cap tirada a escriure memòries i menys a explicar sense nostàlgia un món social debolit.

Potser les traces vitals d’Antoni Gelonch, que ha desenrotllat la seua vida professional fora de Lleida, indiquen també les contradiccions dels lleidatans dels anys vuitanta i noranta: els que ens hi hem quedat atrets pels cants de Sirena propagandístics dels auguris profètics de l’alcalde Siurana i la seua forma més degradada de l’alcalde Ros. Una ciutat moderna i avançada, amb el desenvolupament d’una universitat de primera línia i una indústria agroalimentària de categoria, que no s’han produït.

Estilísticament, el llibre és incoherent en la mesura que si una persona escriu unes memòries personals ha de mirar de passar pel ribot temes i formes per obtenir una certa homogeneïtat. El volum de Gelonch és molt heterogeni: és una memòria personal, és un assaig d’història general de Lleida, amb les matadisses de la revolució, de la guerra i el franquisme, fet amb encert; és un assaig econòmic, amb tics de tesi; és un memoràndum de moltes variades formes de vida: des del comerç fins a la familiar i política. Tot amb una profunda sensació d’haver reeixit en la vida, en aquest sentit són unes memòries felices.

Discrepo de la lectura social que ell mateix esmenta: puc errar, però l’autor no és un representant de la classe mitjana com apunta sinó un exemple d’una burgesia lleidatana; petita, cert, però burgesia. L’assumpte és complex: pel costat positiu, Antoni Gelonch ha posseït l’energia de dibuixar una Lleida certament circular, la dels anys seixanta i setanta, amb elements plàcids i segurs que la globalització va dinamitar de forma alarmant i la crisi bancària del 2008 va sotraguejar.

Les memòries d’Antoni Gelonch són un testimoni exemplar i encomiable d’un temps i d’un país en el sentit que fa dècades demanava el senyor Josep Pla de Palafrugell: uns sediments culturals i econòmics que permetessin emmirallar-se en una evolució social que impedís les bogeries dels cops d’estats i les revolucions i les contrarevolucions del segle XX.

La història general de les nacions, boja i irracional, plena de cignes negres: l’emergència de la ultradreta, la pandèmia, la repressió de l’Estat, la globalització, la crisi ecològica... impedeixen una evolució plàcida i ens aboquen al deliri, a la tensió i a la saldrocada. Sort de les memòries de Gelonch!