Corder en arena roja

D’uns anys ençà, no és infreqüent de llegir al tauler d’ofertes de la carnisseria, o a les cartes dels restaurants, costelles de xai en lloc de costelles de corder. També ha passat a ser habitual en, per exemple, els menús de les escoles lleidatanes, el pebrot vermell en detriment del pebrot roig.

Fins i tot quan fem una escapada a la platja, nosaltres els pobladors de la Terra Ferma hem començat a dir que volem trepitjar la sorra que llepa el mar, en comptes de la paraula que fèiem anar per designar aquelles partícules minerals abans i tot de tenir consciència pròpia, l’arena.

Resulta curiós, però aquest canvi d’hàbits lingüístics no té una justificació precisament lingüística. Des de la nostra parcel·la podem afirmar-ho i fins i tot justificar-ho.

Comencem amb la parella xai-corder. ‘Corder’ ve directament del llatí, com el 90% del vocabulari català, i la trobem documentada en un text escrit al s.

XIV, és a dir, que té tant de pedigrí com la Seu Vella. En canvi ‘xai’ és un “mot modern d’origen expressiu per a cridar l’animal” que no es documenta fins al 1803 (com l’església de Sant Joan més o menys).

‘Roig’ i ‘vermell’ són d’origen llatí i tan antigues com la llengua catalana. La primera ve de rubeus, de significat idèntic, i la segona de vermis, que volia dia ‘cuc’, per tal com d’un cuc s’extreia el tint escarlata, que no és ben bé roig, sinó un roig viu, daurat, brillant.

Quant al binomi arena-sorra, mossèn Cinto Verdaguer es demana en un dels seus poemes més corprenedors “Per què escriure més versos en l’arena?”. Per la seva banda, la Crònica de Jaume I diu “Les mars passaven aytambé de l’altra part del castell, sobre l’arena”.

I el mateix mot apareix en el Tirant i en l’obra de Ramon Llull. Qui s’atrevirà a dir ara que hem pres la paraula del castellà?

I podríem continuar defensant la legitimitat d’altres vocables que els lleidatans ens volem llevar de sobre: atansar, trebol, muricec.

Què ens mou a negar part del nostre patrimoni lèxic? Doncs un patró psicològic molt habitual entre l’ésser humà: voler-se assimilar a la majoria i creure’s pitjor del que un és. Per això, des del CNL prescrivim de no renegar del que som ni del que diem, sinó tot el contrari: estimar-ho i sublimar-ho.