Tefló

Un dels materials sintètics més sorprenents va ser descobert per casualitat el 1938 per Roy Plunkett, que treballava a la química DuPont. Investigava composts fluorats per fabricar refrigerants, i d’una de les reaccions en va aparèixer un polsim desconegut que va resultar ser un polímer de fluor i carboni, tècnicament anomenat politetrafluoretilè (PTFE) i que va rebre el nom comercial de tefló.

Tot i que d’entrada no li van trobar aplicacions comercials, algunes de les seves propietats van resultar ben interessants.

Primer, no reaccionava amb res; això és una bona cosa si vols fer recipients per substàncies corrossives o per dur-hi a terme reaccions químiques, ja que no s’alteren a causa d’aquestes. També era ignífug, bon aïllant elèctric i impermeable, un bon candidat per construir elements per a ambients humits. I, per damunt de tot, lliscava molt.

De fet, és dels materials amb el coeficient de fricció més baix que es coneix. El gecko, un llangardaix que s’enfila verticalment per tota mena de superfícies polides com el vidre, és incapaç d’aguantar-se en tefló.

Res no s’hi enganxava, així que pocs anys més tard va passar a ser el material de referència per recobrir estris industrials i de cuina que s’utilitzen en contacte amb productes enganxosos, o en processos que tornen els productes enganxosos, com el fregit. El recobriment ideal per a les paelles.

Fixem-nos que l’element predominant que forma el tefló és el fluor, l’àtom més reactiu que es coneix.

Un cop neutralitzada la seva afinitat per capturar electrons, que també té l’oxigen i que és la causa de l’oxidació dels materials que hi contacten, el fluor no representa cap risc químic per als qui el manipulen. Un de tants exemples que ens haurien de prevenir contra la quimiofòbia: el que compta no és la composició dels materials, sinó la seva capacitat per reaccionar i causar danys en el medi i els éssers vius. Queda un petit detall, per acabar.

Amb un material tan peculiar la indústria es va haver d’espavilar... per aconseguir adherir-lo a les paelles! Si l’ou ferrat no s’enganxa al tefló, tampoc la base d’acer o d’alumini de la paella hi té cap tirada.

Una de les maneres per aconseguir-ho és modificar químicament la part que s’encara a la paella, projectant-hi ions que eliminen part dels àtoms de fluor, i també crear porus a la superfície metàl·lica amb un raig de sorra, de manera que es facilita que el tefló encara no solidificat penetri en aquests i s’hi enganxi.