Lo Murgades

El divendres darrer de maig vaig escoltar en línia la darrera lliçó del professor Murgades al Paranimf de la Universitat de Barcelona dita Esbós d’escrits que ja mai no escriuré, del qual ha sortit un opuscle que, si els vaga, els recomano de llegir. Va ser un dels rituals de la vida universitària: la darrera lliçó.

El comiat. En acabar, el professor de cabells blancs va dir: teló!, aixecant la mà, com si s’abaixés el teló del teatre docent. Em sento íntimament incapaç d’explicar l’enorme poder de seducció que ha exercit aquest professor en mi. Què he trobat i què no he trobat en aquest professor?

El discurs verbal que aquest home ha estat capaç de trenar és molt superior a tots els professors que he conegut i escoltat. La capacitat de seducció a través de la cita erudita, de la capacitat verbal tant popular com culta és un fet extraordinari en la universitat catalana.

La manera de lligar i relligar la gramàtica, la llengua i la literatura ha estat exemplar, i les formes d’anàlisi d’un període cultural com el noucentisme també han estat meravellosament expressades.

No sé si Murgades ha descollat tant perquè la resta dels professors han estat d’una enorme mediocritat. O potser perquè la seua anàlisi de la literatura ha estat bastant més que marxista o ideològica, tout court.

Bastant més. O potser perquè el seu coneixement de l’alemany i del català han estat extraordinaris en el nostre modest context, de pura subsistència.

Josep Murgades ha parlat el català en un context formal d’una forma que ningú més ha sabut fer. Ha pensat en català com si fos una llengua perfectament culta i ben tractada per tothom.

Al davant seu tots hem quequejat. La cosa és extraordinària.

Després hi ha els seus treballs acadèmics: des dels seus estudis teòrics de la llengua literària, dels anys vuitanta fins, als seus treballs sobre Pompeu Fabra o Eugeni d’Ors, Murgades ha estat –és !– d’una intel·ligència demolidora. Ha estat capaç de sortir dels calaixos de pensament del seu temps.

Ha sortit del tòpic i n’ha creat un altre de lloc comú, més clar, amarat d’humor.

En els temps d’estudiant a l’Estudi General de Lleida, encara pensava amb la vanitat juvenil que algun dia podria ser com el professor Josep Murgades. Ara, des del Centre de Lectura de Reus, en el replà de la vellesa, comprenc que mai li arribaré a la sola de la sabata.

La vida posseeix unes regles que els temperaments badocs com el meu entenen molt tard. Potser aquesta és la darrera gran lucidesa.

En tot cas, m’afegeixo a la llarga pluja d’aplaudiments que es produí llargament i mansament en acabar la darrera classe de Murgades.

Moltes gràcies per tantes lliçons i tants articles i tants llibres! Glòria i reconeixement als grans professors!