LA TRIA
Les cançons d'envelat de Xavier Baró
L’evocació de l’envelat com fa el cantant Xavier Baró en la seua compilació de cançons em duu a la fantasia dels envelats dels anys seixanta i setanta del segle passat, quan semblaven més un vaixell en terra ferma que un local de ball de festa major. A vegades, la garbinada inflava el velam i feia tremolar els gallardets. Bufaven els saxofonistes i l’aire venia carregat de nostàlgia.
Als pobles de Lleida els envelats congregaven la canalla que rodava els dies que els obrers començaven a aixecar l’envelat de la festa major. Primers els clots, després els màstils. Vivíem la preparació dels dies de festa com una festa més autèntica, més sentida que la dels grans. Ens encomanàvem l’entusiasme i esperàvem amb candeletes les orquestres, els cantants, les vocalistes. Com de costum, les preparacions eren superiors als actes.
Com a canalla que encara no podia entrar al ball solíem veure-ho tot des de fora, i des de baix. Sentíem les músiques, endevinàvem els balls, imaginàvem l’alegria dels que eren a l’envelat, la sobrevaloràvem. A vegades, els uns pels altres, ens colàvem al ball, i passàvem per sota els palcos –ara en diem les llotges– des d’on vèiem peus i cames dels que ballàvem. Sovint passava que el ball era més ensopit del que havíem imaginat . Sobretot el ball de tarda, que era més convencional, i ordenat. Al ball de nit, no hi podíem acudir perquè érem petits. Tampoc a la vespra, que sempre posseïa uns números de revista que eren comentats amb alegria pels homes grans, que reien. L’envelat era, doncs, un regne prohibit. I encantador. Normalment era situat al pati d’estudi, ara en diem escola. I ens semblava una forma de continuació de la felicitat dels recreos, ara en diem esbarjos.
Les cançons de Xavier Baró, que abracen pel que endevino totes les cançons que ha anat component fins ara mateix, se situen en aquest marc mental de la imaginació que l’envelat convoca, però en forma intimista. Xavier Baró no tira cap al ball, tira cap al cant, cap al trobador. En aquest sentit li falta un bon senyor que li faci de mecenes. Un trobador no s’entén sense la cort, sense la midons o el rei magnànim. Un envelat és una cort popular, amb alcalde en comptes de senyor.
Ara, no ho oblidéssim pas: aquestes cançons són escrites per cantar, o per ser cantades. I ara ningú no canta, tret que participi en una coral. Permetin que digui que és una qüestió de modes: ara és el temps del ioga, la meditació, les peses als gimnàs o els tres-mil. Només cal que canviïn les tornes perquè tothom recuperi les ganes de cantar, però massa alcohol i la tecnologia amb músiques electròniques ens emmudeix. Temps vindrà que tornarem a cantar, i cantarem en colla, que és una forma de felicitat manifesta. Temps al temps! Llavors podrem espigolar entre les cançons de Xavier Baró per veure quina en cantem. Mentrestant les llegim. I no és el mateix.
.