Beveridge o Bismark: Com es presta i paga una sanitat pública?

De models sanitaris públics n’hi ha tants com països. Pràcticament tots els Estats tenen uns serveis sanitaris als quals es té accés pel simple fet de ser ciutadà. En alguns, altament mercantils, la cobertura pública és residual, tipus beneficència i urgències vitals, i la sanitat es paga individualment, de la mateixa manera que es fa amb el menjar o amb l’habitatge. A la majoria de països europeus és universal i més equitatiu, amb una cartera de serveis predefinida i d’accés a tots els usuaris. I aquí acaben les similituds perquè a l’hora d’implementar aquests serveis de manera efectiva, cada país hi diu la seva.

Per resumir-ho, els podríem separar en dos grans grups:Per una banda, els països que financen aquestes prestacions definint unes regles de joc: quins serveis estan inclosos, quines persones hi tenen dret d’accés, quin és el pressupost bàsic per persona (que surt de retencions econòmiques del seu sou i altres subvencions o copagaments), quines són les organitzacions amb autorització per prestar aquests serveis i quines normes i protocols de qualitat i control s’apliquen.

A partir d’aquí, el ciutadà pot ser ates allà on ell vulgui i és responsable del correcte ús dels serveis. Els metges, consultoris i hospitals competeixen entre ells per ser més eficients, tenir millors resultats, reputació i captar més pacients.

No acostumen a tenir llistes d’espera però si copagaments. Alemanya, França o Holanda utilitzen aquest sistema, anomenat Bismarck.

Per altra, els països que via impostos i pressupostos, financen organitzacions que presten directament aquests serveis. Aquí, l’Estat és prestador molt més directe.

No hi ha competència entre metges ni hospitals, no sol haver-hi copagaments ni diferències de preus en funció de la renda, ni el ciutadà pot triar on ser atès i acostuma a haver-hi llistes d’espera perquè l’oferta està predefinida i no s’ajusta automàticament a la demanda. La cartera de serveis està estrictament regulada i la major part dels prestadors són treballadors públics.

Gran Bretanya, Finlàndia i Espanya tenen aquest model, anomenat Beveridge.Ambdós models tenen historial que permet avaluar-los i opinar. El model Bismark es va implementar per primer cop el 1883 i el Beveridge data de la dècada de 1940.

Opinió Els dos models tenen fans i detractors i sovint és com ser del Barça i del Madrid, és molt difícil ser dels dos a la vegada. El que és cert és que amb els dos es pot tenir una sanitat excel·lent i socialment molt valorada i amb els dos es pot tenir una sanitat deficitària i font de gran angoixa ciutadana