Aclariments majúsculs

En els textos no utilitzem les majúscules per una qüestió estètica, com bé podrien pensar alguns. Tot allò que escrivim ha d’assegurar, com a funció bàsica, la comunicació. Així, perquè els nostres escrits siguin comprensibles, no només necessitem que tinguin una bona redacció i una estructura correcta i ordenada, també han d’anar acompanyats de recursos gràfics que els facin més entenedors. I les majúscules, n’és un.

Per fer-ne un bon ús, tenim unes regles establertes que no sempre ens resolen tots els dubtes. Ara bé, si comencem per distingir entre les dos funcions principals de la majúscula: la funció demarcativa (l’ús segons la posició del mot dins del text) i la funció distintiva (l’ús segons la naturalesa del mot), tindrem molt de guanyat. La primera, la demarcativa, no dona gaires maldecaps: utilitzem majúscula a principi de text, després de punt, després d’admiració o d’interrogació o després de punts suspensius.La funció distintiva, en canvi, és la més controvertida, ja que implica la distinció entre nom propi i nom comú, no sempre tan evident.

Com aclareix Fabra a la Gramàtica catalana de 1956: «Tots els individus pertanyents a una mateixa espècie poden ésser designats per un mateix nom comú a tots ells, però sovint per a distingir un individu determinat dels altres de la mateixa espècie li és posat un nom que facilita la seva designació: és el seu nom propi.” I posa com a exemple riu com a nom comú i Segre, com a nom propi. Dins dels noms propis, a més a més, n’hi ha de dos menes: els que ho són per natura, que són senzills a l’hora d’utilitzar la majúscula: els noms i els cognoms, els noms de llocs, etc., i els que ho són per convenció, que són noms comuns elevats a la categoria de propis per un sistema de convencions (fixades per tradició o per un acte oficial), i que sí que ens plantegen problemes.

Així, per exemple, ajuntament és un nom comú que esdevé propi quan forma part del nom d’una institució, Ajuntament de Lleida, i pont, quan forma part del topònim el Pont de Suert. No pensem que les majúscules són un afer minúscul a l’hora de redactar. Hem de tenir-les en compte i fixar-nos-hi, igual que fem amb els pronoms febles, els accents diacrítics o l’ús del “per” i “per a”.