Càmera... i acció!

Corria l’any 1933 quan Domènec Pruna i Ozerans va rodar El cafè de la Marina, adaptació de l’obra de teatre homònima de Josep Maria de Sagarra. Aquesta primera pel·lícula en llengua catalana es va estrenar el 23 de febrer de 1934 al cinema Urquinaona de Barcelona. Des d’aleshores, no ens resulta estrany sentir en català cèlebres frases del cinema com “torna-la a tocar, Sam”, de la mítica Casablanca. De tota manera, queda molt camí per recórrer en aquest camp. Cada cop són més les veus que alerten de la situació de la llengua catalana al cinema i al món de l’audiovisual en general. Si comparem el percentatge de cinema ofert en català i el percentatge de població que té el català com a llengua d’identificació (llengua pròpia) o d’ús habitual, deduïm que hi ha un desajust important entre l’oferta i la demanda potencial. Per tot plegat, seria bo que s’incrementés la quota de produccions en català i que les estrenes de les plataformes comptin amb el català.

També és cert, però, que per mirar de revertir aquesta situació s’han transformat i intensificat les polítiques de foment en aquest àmbit, sobretot amb ajuts i subvencions per a la subtitulació i el doblatge. Comptem amb certàmens en què es difonen les produccions fetes en català, com els Premis Gaudí o els Premis VOC; plataformes digitals que ofereixen títols en aquesta llengua, com ara FilminCat, i apps com Cinema CAT, que posa al dia l’actualitat de la cartellera. Tampoc no hem d’oblidar les actuacions adreçades al públic infantil, com el Cicle de Cinema Infantil en Català (CINC), que arriba a moltes sales del país. I més a tocar, tenim Screenbox i JCA Cinemes Alpicat, que ofereixen, setmanalment, pel·lícules en català.

La pantalla del cinema pot ser la gran eina de difusió per suscitar i augmentar l’interès per produccions en llengua catalana arreu del territori, prestigiar la cinematografia feta aquí i fomentar un hàbit de consum en el públic, facilitant-li l’accés a les històries que més l’interpel·len, però malgrat les iniciatives en marxa en aquest sentit, no es pot defallir en la voluntat de fer cada cop un pas més cap a la normalització de la llengua en el global del món audiovisual. Llums, càmera... i ACCIÓ!

TAQUILLA De vegades tenim al cap que la paraula taquilla és incorrecta i la canviem per *guixeta. Però, compte! La taquilla és el lloc (en una estació, al teatre o al cinema) on es venen els bitllets o les entrades. En canvi, on deixem objectes personals, com al gimnàs, no és la taquilla, però tampoc la guixeta, que no existeix (és un calc del francès guichet i no és correcta en català), sinó l’armariet.