Aquell que treballa amb les mans

El mot cirurgià prové de la contracció de les paraules gregues cheir (mà) i ergon (treball); per tant, un cirurgià és “aquell que treballa amb les mans”. Ja fa molts anys que la cirurgia és part intrínseca de la Medicina; ara bé no sempre ha sigut així. Durant l’edat mitjana no tots els cirurgians es consideraven metges. Sovint no tenien formació reglada i adquirien alguns coneixements de la saviesa popular, al mateix temps que feien pràctiques com a curanderos i barbers. Aquests, els cirurgians barbers, acostumaven a tractar tota una sèrie de lesions menors, però que en aquella època podien significar la diferència entre la vida i la mort o una gran invalidesa. Amputaven membres, curaven ferides, drenaven abscessos i corregien i entaulellaven fractures. A ulls d’ara, les seves pràctiques poden semblar bàrbares. però tenint en compte que els metges formals d’aquella època es dedicaven a les sagnies i a posar sangoneres... potser no cal ser massa durs amb els cirurgians.

Si bé la Medicina clàssica va sobreviure gràcies als musulmans i als jueus d’Orient Mitjà, el gruix de la Medicina d’Europa seguia en la foscor. En aquest context sorgeix la figura d’Ambroise Parè.

Parè va néixer a Bourg-Hesent (França) l’any 1510. No va estudiar Medicina sinó l’ofici de barber. Als 17 anys va anar a París, on poc després el reclutaren com a cirurgià militar. Era una època de guerres per tot Europa i la constant utilització d’arcabussos i mosquets en les batalles va comportar nous tipus de ferides. Aquestes armes eren disparades a curta distància i això comportava que la ferida s’omplís de pólvora i de roba. Les municions, rodones i de poca capacitat de penetració, no acostumaven a travessar el cos i es fragmentaven fàcilment a l’interior. El resultat és que freqüentment acabava resultant necessari amputar un membre i una ferida al pit o a l’abdomen solia ser fatal.

A la batalla per Torí del 1537, Parè es va quedar sense oli (servia per cremar i cicatritzar les ferides), així que va improvisar un desinfectant i va cosir els vasos sanguinis i la pell. En aquell moment, va observar que la supervivència resultava ser molt millor que amb el mètode clàssic.

Com que no estava format com a metge, no sabia ni grec ni llatí, així que va publicar els seus descobriments en el primer tractat de cirurgia escrit en francès.

Cirurgià de diversos reis i nobles, els seus col·legues li tiraven en cara no haver estudiat i criticaven les seves publicacions. Afortunadament, aquestes censures van quedar en paper mullat.

OPINIÓ Encara que famós pel seu tractat de cirurgia, em quedo amb una aportació menys coneguda: la tècnica per girar un fetus a la panxa de la partera per a evitar que el bebè sortís de natges. Tot i que va ser millorada per Leopold i altres en els tres segles següents, l’aportació de Parè en aquest camp de l’obstetrícia va ser fonamental.