L'art d'insultar en català

L’insult és tan antic i legítim com la ira. Podria dir-se que, com la blasfèmia, és la verbalització de l’enuig, la frustració, la ràbia o el dolor. I com que aquests sentiments ens acompanyen més sovint del que voldríem, és natural que els improperis els estalonin amb la mateixa insistència. Literàriament, la maledicció és tan antiga com el primer text. Els herois inaugurals de la ficció occidental, Aquil·les i Ulisses, ja escupen per la boca. El fill de Tetis crida (en la traducció de Pau Sabaté) “grandíssim pocavergonya” i “cara de gos” als cabdills grecs Agamèmnon i Menlau en el primer cant de la Ilíada.

Ulisses també opta per animalitzar els pretendents que han maldat, infructuosament, per prendre-li el regne, la dona i el palau durant tota l’Odissea: “Gossos!”, els etziba en la versió de Joan F. Mira. Però els insults gruixuts comencen –com tot– a Roma. El poeta Catul, per exemple, no deixa canya dreta: taujans, fustegasses, imbècils. i encara al poema XVI amenaça el “marieta d’Aureli” i el “cosó de Furi” que “us la fotré pel cul i per la boca (pedicabo ego vos et irrumabo)”.

La nostra literatura també és rica d’insults. Ja en corre un manual a la València del XV: La brama dels llauradors de l’Horta valenciana. Són cèlebres igualment la llengua esmolada del Rector de Vallfogona i les invectives dels trobadors. Per no parlar de la irreverent poesia popular, silenciada massa sovint per folkloristes d’ànima inquisitorial i ploma censora. Més cap aquí, la maledicció catalana revifa amb la irrupció del Tintín en la versió de Joaquim Ventalló. El morrut capità Haddock arriba a deixar anar més de 800 expressions colèriques.

Es recorden especialment el llamp de llamp! i el tros de quòniam! També el youtuber Pol Gisè té un vídeo on passeja el més florit de la paleta de l’improperi nostrat. Nhi ha de tots colors: saltamarges, abraçafanals, endrapacagarros, xarrupaescrots. Trieu i remeneu fins a trobar el que necessiteu.Per concloure, i una vegada més, ens felicitem de posseir un patrimoni lingüístic ric i autosuficient també en el camp de la vulgaritat, que és tan important com el de la noblesa, perquè, si bé aquesta refina l’esperit, aquella el relaxa i l’allibera de tensions en detectar i denunciar les mil i una formes que pot adoptar la misèria humana.