Llop: Depèn de la mirada

Allò que alguns critiquen als còmics -que es llegeixen massa ràpid- és també un avantatge: quan ets capaç de superar els prejudicis que els envolten pots tornar-hi per descobrir nous matisos. Llop és una novel·la que pots empassar-te mentre prens un cafè. Quan hi tornes als caps d’uns dies però, sembla que el llibre hagi crescut. No és més llarg, senzillament hi vas trobant detalls, comentaris i mirades que el fan més profund del que aparenta, del que potser et va semblar en la primera lectura.

Gaspard és un pastor solitari -la dona està malalta i el fill va morir a Mali- que odia de manera visceral els llops. És una ràbia heretada, segons ell, de fa milers d’anys. Una lluita fraticida per al control del territori entre els humans i aquestes bèsties que només pot regular una llei: la del més fort. Ambientada a les muntanyes dels Ecrins, la novel·la s’endinsa en un conflicte personal que trascendeix els personatges: la lluita de l’home per dominar la vida salvatge i protegir la seua manera de viure. El desencadenant? Una lloba li mata cent-cinquanta corders i ell s’hi torna amb un tret mortal. El llop orfe, un cadell que el mateix Gaspard no vol matar perquè encara és massa jove, serà el llop blanc que arrossegarà el protagonista a l’abisme. Amb aquell caràcter rude que caracteritza la gent de muntanya, on l’estat i els seus tentacles hi arriba de forma precària, el Gaspard té molt interioritzada la idea que aquelles són les seues muntanyes. 

El conflicte latent és el mateix que es viu en molts indrets on la humanitat pressiona els depredadors que no ha pogut domesticar. Siguin llops a les muntanyes franceses o ossos al Pirineu català, els interessos xoquen i la disputa està servida. Malgrat tot, l’autor és capaç de servir-nos uns personatges que són molt més complexos i contradictoris del que poden aparentar en un primer moment. Defugint els tòpics, encertant a trobar uns punts flacs i unes virtuds que poden sembrar el dubte en els lectors més predisposats a fer-se preguntes. És impossible la convivència? És comprensible el rebuig? 

El dibuix de Rochette, de traça doble i bruta, tendeix a defugir els paisatges bucòlics per centrant-se sobretot en els personatges; en els seus pensaments i en els seus actes. Tot i que la història hi convida, no hi ha cap imatge de pàgina sencera en tot el llibre. Les vinyetes, sovint petites o allargades, van creant una major sensació d’angoixa i claustrofòbia que acompanya el lector a una aventura molt dura. Llop, de Rochette, és una bona desoberta que hem d’agraïr a Símbol editors.

FITXA