El futur que ja és passat

El més divertit, i alhora inquietant, no cal que ens n’amaguem, de les distopies futuristes és arribar a la data real que plantegen en la ficció i comparar la imaginació amb la realitat. Trobar les set diferències i les moltes similituds per adonar-se, amb un somriure de circumstàncies, com la creativitat tant pot servir per inventar històries com per construir la història. George Orwell va publicar 1984 a finals dels anys quaranta. Originalment intitulada L’últim home d’Europa, els editors anglès i nord-americà es van posar d’acord per canviar-li el títol i van apostar per l’any en què situa l’acció.

Ara ens queda lluny en el temps, perquè ja han passat més de trenta anys des d’aquella dècada de malles fúcsia, americanes amb espatlleres, purpurina i laca. Sobretot, molta laca i també quantitats industrials de fixador. Lluny en el temps, no tan distant en el concepte.

El protagonista és Winston Smith, que viu en un Londres irreconeixible. Sí, l’ambient gris, fosc i decadent que va imaginar dista dels colors llampants que imperaven aleshores. El capitalisme consumista estava de festa i el món que imaginava Orwell s’acostava més al col·lapse del bloc soviètic que als cossos lluents i bruns de Califòrnia. I és que, de fet, l’autor sobretot fa una crítica ferotge al totalitarisme estalinista i la seua obsessió per aniquilar la llibertat individual.

Winston treballa al Ministeri de la Veritat reescrivint la història i té una vida tan poc lluminosa com la ciutat en la qual mira de no desentonar. L’obsessió pel control de les persones és total i arriba al punt de voler controlar fins i tot el pensament de la gent. Existeix, de fet, el crim de pensament, com el pecat, i aquells que no han pogut evitar tenir idees (no manifestar-les, sinó tan sols pensar-les) són depurats per sistema.

Winston s’enamora, conspira contra el poder absolut i és derrotat. No hi ha final feliç en el món orwellià, la força del Gran Germà és absoluta i indestructible. Com s’ho fa, però, l’estat, per controlar-ho tot i tothom? Té càmeres, moltes càmeres, fins i tot a dins de les cases. Apunt: a Barcelona es va generar una certa polèmica, més intel·lectual que efectiva, quan l’ajuntament va instal·lar càmeres de videovigilància a la plaça George Orwell, altrament coneguda com la plaça del Tripi per l’escultura que la presideix, obra el lleidatà Leandre Cristòfol.

Tornem al llibre: Winston coneix la Júlia, amb qui són capaços de compartir moments d’autèntica felicitat: s’estimen, s’abracen, somien i lluiten plegats per un món que tampoc són capaços d’imaginar. La Fraternitat, l’organització clandestina que lluita contra el sistema, finalment és un parany que els condueix a les masmorres de l’estat per ser, ara sí, aniquilats com a persones. Orwell era un trotskista que vivia en una societat capitalista i alhora veia com Stalin pervertia la seua idea de llibertat a l’altra banda del mur. Com un tros de fuet en un entrepà d’història comparada, ser optimista potser no era una opció.

El còmic és l’adaptació de la novel·la per part de Nesti, que s’ha encarregat de tot el procés i ha aconseguit donar-li un toc espectacular a través d’una gamma cromàtica escassa i alhora exacta. Un còmic brillant, una aposta segura.