Entropia

Una de les propietats físiques que més s’esmenten i que menys es comprenen és l’entropia. Quan Clausius (1865), el gran pare de la termodinàmica, va definir-la com a mesura de la transformació d’un sistema, poc s’imaginava els maldecaps i alhora les oportunitats de metàfores que obria per als temps futurs. Tècnicament, un sistema experimenta un canvi d’entropia igual a l’energia tèrmica rebuda del seu entorn, sempre que el sistema i l’entorn romanguin a la mateixa temperatura, i aquest bescanvi sigui reversible. Això, però, a la gent normal ens diu poca cosa. El món no és reversible. Tot el que ens envolta evoluciona en una sola direcció, cap a un major desordre i menor concentració d’energia, i em resulta més estimulant veure l’entropia com una mesura d’això. El desordre de vegades es pot alentir, però no es pot reduir sense invertir-hi energia, l’obtenció de la qual augmenta alhora l’entropia en conjunt.

Un exemple pràctic, al costat de casa, és el mercat dels dissabtes de Pardinyes. Per poc vent que faci, les bosses de plàstic de les parades acaben volant per tot el barri. Aquesta escampada suposa un cost immens de recollida, de mà d’obra i energia. Restaurar l’ordre, reduir l’entropia en lloc de prevenir el seu augment, no s’assoleix mai sense costos, que algú paga amb temps i energia, com bé saben també els progenitors amb fills adolescents.

Tampoc sol ser espontani, i quan passa, com amb l’endreçat ordre molecular dels éssers vius, el preu és una afectació descomunal del seu entorn. L’energia despesa només l’aconseguim augmentant encara més l’entropia d’algun altre lloc.

L’augment de l’entropia és una trampa de la qual mai no ens podrem escapar. Per tot plegat, hom diu que l’augment de l’entropia marca el sentit de la fletxa del temps; aquest no pot retrocedir perquè això violaria aquesta llei natural. Per això detectem tan ràpid si ens passen marxa enrere un film on un gerro cau i es trenca o explota un globus: anar enrere en el temps produeix paradoxes i inversemblances.

La conseqüència n’és l’inquietant concepte de la mort tèrmica de l’Univers, que es produiria d’aquí a un temps inimaginablement llarg. Tota la matèria descomposta en un vast camp energètic de la mida de l’Univers, en el qual des de cap punt pot exir cap acció que n’afecti cap altre, perquè tot, tot, tot ha esdevingut un fred i avorrit camp d’energies pla i de valor negligible. Si això és l’Eternitat, amb mi no hi compteu.