La història de la reanimació cardiopulmonar (RCP)

Des de ben antic es relaciona la vida amb el batec del cor i la respiració. Des de la mitologia egípcia, amb l’alè de vida que insufla Isis a Osiris, fins a la Bíblia (Gènesi 2.7), on Déu dona vida a l’home bufant el seu rostre, passant pel Talmud. És precisament en aquest darrer (Sanedrí, 4.5, “qui salva una vida, salva el món”) on està millor descrita la filosofia que inspira la ressuscitació cardiopulmonar (RCP).

Paracels, al segle XVI, va introduir un tub per la boca a un moribund per insuflar-li aire als pulmons. Al mateix segle, Vesali va fer una traqueotomia a una ovella amb una canya i va aconseguir que tornés a respirar. L’interès per evitar la mort, quan el cor deixa de bategar i els pulmons de respirar, prové, per tant, d’antic.Més enllà de les tècniques i de les tecnologies mèdiques actuals utilitzades pels professionals, se n’han anat desenvolupant d’altres per a ús general destinades sobretot a personal poc ensinistrat i amb absència de material específic.

Del boca a boca i del massatge cardíac tothom, poc o molt, n’ha sentit a parlar però, com ha evolucionat el coneixement i l’evidència científica fins a l’actualitat?Les compressions toràciques estan descrites, per reanimar ofegats, a Egipte el 3500 aC, però si hem de començar en algun punt, preferim que sigui pel doctor Friedrich Maass, que el 1891 realitza el primer massatge cardíac, iniciativa que va ser ignorada durant 67 anys fins que el doctor Peter Safar publica el 1961 la primera guia de RCP moderna basada en els 3 passos: obertura de la via aèria, insuflació d’aire i compressions cardíaques. Des d’aleshores els reanimadors, un o dos, alternaven 15 compressions i dues respiracions.

Més endavant, el consens científic va ampliar la proporció a 30:2.En condicions normals, respirem expandint el tòrax que genera pressió negativa i l’aire entra als pulmons. Tot i que encara no hi ha proves concloents, ara es considera que les compressions toràciques generen suficient pressió negativa per introduir aire als pulmons, fet que comporta que no sigui prioritari insuflar aire. El nou paradigma és mantenir oberta la via aèria i practicar compressions fins que arribi ajuda.

.