LA TRIA
La plaça dels pagesos
A la cuina la nevera brunz; el rellotge d’Ikea que s’arrecula polsa els segons del viure canicular. El sol de juliol es desfà per les tímides muntanyes. Sonen les campanes de la vila. Les nou. Un aire calent passa pel carrer. Dones caminen a poc a poc. Un munt de roba caòtica, sense plegar, s’amuntega a una cadira. La grossa maleta esventrada al menjador. Plantes exhaustes, cervesa afruitada, desodorant Rexona com un coet, baieta blava i les sandàlies Birkenston de l’estiu. La finestra ja no és verda. Són seixanta-dos escletxes de llum lunar entre una ombra de color de tristesa grisa. No plou. Fa dies que no plou.
A vegades em dic que hi ha un lligam intern entre el que anomenem la vida íntima i el funcionament de la columna vertebral. No se’n riguin, no. Mentre la vida íntima és abstracta, intocable, la columna vertebral és concreta, es pot veure en una ressonància magnètica. És estrany fotografiar una part del cos que no sigui la faç, però és així. Veus una mena de columna de discs que fan pensar en algú altre. La columna vertebral que ens sustenta en l’erecció permanent no és pas focus d’atenció de la nostra consciència. Som homínids conscients perquè ens sosté la columna vertebral. No deixa de ser una perfecta meravella evolutiva desconeguda. Per això que la columna vertebral permet tantes metàfores.
Al darrere de les cases, el disc solar és una mena de groc incendiat que tira cap al taronja. Les cames i els peus dels humans, separats, vistos sols, són també força estranys.
Vaig a Llotja a fer una visita mèdica. Mentre camino recordo els anys llunyans que la llotja era el mercat dels pagesos. La plaça, en deien. De molt jovenet acompanyava mon pare a vendre a la plaça. En el vell Citroën carregàvem les caixes d’enciams. Hi arribàvem de matinada: la plaça era un bullidor de persones enmig de la fosca. Se sentia el riu a prop. El pare parlava amb les revenedores. Venien dones de caràcter a comprar fruita, hortalisses; se’n deia hostalíssia, les coses de l’horta: cebes tendres, enciams, a vegades peres llimoneres, prèssics. Parlo de coses que passaven abans de la crisi del petroli del 1975. Jo era un jove de catorze anys. La pagesia era aquell munt d’homes que parlaven del preu de les aubergines i les tomates. De carregar tomates. La mitja foscor de la matinada feia que aquell món de pagesos palpités com un misteri. Tornàvem a migdia esgotats. Fèiem la migdiada. A la tarda fèiem una altra càrrega. Recordo com era agradable estirar les cebes, amb les arrels superficials que havies d’espolsar.
Ara, al matí, corre l’aire. Prenc un tallat sota l’ombra de la Llotja. Espero l’hora per la visita al metge. Miro els voltants: els restaurants, els magatzems estan tancats.Camino sota la solana. L’espai de la visita és asèptic, net, sense adherències del passat. Quina és la columna vertebral de Lleida?
.