Si València sona, el català canta

A Musique de Ioye, el mestre Jordi Savall recrea les peces que sonaven en festes i cerimònies a l’Europa meridional del s. XVI. Més enllà de la bellesa de les composicions, el corpus adquireix un positiu valor històric per tal com retrata el moment clau en què la música popular i la sacra conflueixen. Les conseqüències d’aquesta unió són ecumèniques: Vivaldi, Bach i tota la música clàssica posterior es possibiliten en aqueixa coordenada que Savall ens dona a conèixer.

L’embrió d’aquesta puixança musical cal cercar-lo al país d’Itàlia. Aquesta terra té una cosa que fa perdre la raó i embriaga els sentits. N’hi ha manta exemples notoris –Cervantes, Goethe, Stendhal, Rilke...–, i un altre que ens toca de prop. Es tracta del rei Alfons el Magnànim, que abandonà la cort valenciana per establir-se a Nàpols fins a la mort. Aquest fet afavorí l’intercanvi fluid entre les dues terres.

En una altra obra de Savall, El cançoner del duc de Calàbria, Josep M. Gregori explica que València, als segles XIV i XV, era un eixam brunzent de notes i colors comparable als de Nàpols i Venècia. Les conseqüències de tal ardència musical, no cal dir-ho, encara inflamen els esperits valencians. Queda clar, doncs, que València fou un dels epicentres del Mediterrani.

N’era nucli econòmic i cultural. Perquè al costat de la música, s’hi congrià el Segle d’or de la literatura catalana. Començant pel més cèlebre poeta que ha donat mai, Ausiàs March (qui, per cert, era falconer del Magnànim), i acabant per Joanot Martorell, espill del Quixot, les lletres catalanes atrauen l’atenció d’estranys i de semblants. Transcorreguts els segles, el País Valencià ha continuat i continua alimentant la tradició cultural catalana: Estellés, Raimon, Ovidi Montllor.

O Francesc Mira, autor d’una obra cabdal i traductor al català dels Evangelis, l’Odissea o La divina comèdia. Fa uns dies, el mestre Mira deia en una entrevista que “el català ja hauria d’haver desaparegut però té una literatura de primera magnitud”. I com hem vist, aquesta literatura es fa des de diversos punts disgregats políticament. Aquests punts, segons un altre valencià il·lustre, Joan Fuster, conformen els Països Catalans pel vincle lingüístic que comparteixen.

Des del CPNL procurem disseminar aquest patrimoni cultural, que expressa una visió particular sobre la natura de les coses, perquè se sumi als altres i, en la mesura que pugui, els enriqueixi.