Josep Pla i Camilo José Cela

La Revista de Occidente d’aquest mes presenta un bon article, ben calibrat, ben escrit, del professor Xavier Pla sobre les relacions literàries de Josep Pla i Camilo José Cela, que llavors s’acabava de posar a viure a l’illa de Mallorca. L’escriptor gallec intentava que el vell i admirat Josep Pla li donés un relat inèdit per a la seua revista, que estava a punt d’endegar.

Seria el punt d’arrencada brillant per a la revista Papeles de Son Armadans. De l’article de Xavier Pla es dedueix que les relacions d’amistat entre Josep Pla i Camilo José Cela van ser un petit gran nyap.

Es veu que Josep Pla va escriure un article elogiós a la revista Destino sobre la prosa de Camilo José Cela.

Em penso que Josep Pla buscava companyia literària: estava més sol que la una; o potser buscava que el seu cavall literari guanyés: cercava aliats. Devia ser a mitjans dels anys cinquanta, el 1956. Josep Pla anava darrere d’una prosa objectiva i sintètica. Una prosa tan forta i poderosa que en certa manera suplís la mateixa realitat.

I Cela anava també en aquesta direcció: una prosa que es pogués degustar. Una prosa densa que quan la llegeixes sents el sabor de les coses que has menjat, o el moviment del sol a la platja, o la vida precisa dels homes.

Una realitat d’un lloc concret que la literatura mostrés amb els adjectius més encertats. Per aquest article elogiós, i perquè era un admirador del llibre Viaje en autobús, que Josep Pla havia publicat en espanyol, Camilo José Cela li va demanar un relat inèdit per iniciar la seua revista que va anomenar Papeles de Son Armadans. Josep Pla no responia. Estava a l’aguait. Gat vell, callava. Tres cartes. Dels silencis de Josep Pla se’n podria escriure un volum. Va esperar a veure el primer número, on va aparèixer una poesia de Carles Riba.

La revista no li va agradar gota. Només al cap de molta insistència li va enviar un conte dels que havia publicat a la joventut: un conte de Relacions del 1927, quan era jove, ingenu, vivia fora de la Península, pensava que podia escriure una novel·la sense argument i jugava a ser Dostoievski. Cela el va traduir, amb intenció, prou bé. I llavors es van conèixer a Mallorca. Josep Pla va estar uns deu dies a Mallorca. La cosa no devia anar gaire bé perquè l’entrevista que li va fer a Destino no va agradar a ningú.

I la relació no va continuar pas de cap manera. Cela en la dècada dels noranta a París, davant Luis Racionero, no parlava pas gaire bé del Pla d’aquells anys, encara que crec que l’entenia en la diferència.

I potser el que en deia era el més encertat que es pot dir del Josep Pla vell. Recordava que era un avar recalcitrant, solitari, que quan ell va anar a Llofriu a veure’l, li va demanar anar en cotxe a veure una noia gitana que es deia Consuelo, que tenia a la cara la marca de la coça d’una mula. És clar, l’home concret no està a l’alçada dels seus escrits. I també és bonic.