Entre drons i llums

Un vespre, al renovat pub Antares de la ciutat de Lleida, s’hi va presentar El llum del cartògraf del poeta Carles M. Sanuy. La cervesa tenia el gust de costum, una mica amarg, una mica celestial. Les noies joves seien al fons de la sala.

Els homes més assaonats pel temps s’asseien i llegien per primera vegada els versos del poeta de Balaguer. Els amics i saludats xerraven a la llum dels records. “Recordes aquells tips sortint del campament? Ves i fes-ho ara, això!”. El llibreter somreia i el poeta anava i venia amb el got groc a la mà.

El bàrman impàvid, de camisa florejada, s’ho mirava des de la barra del bar. La poesia deu ser, em dic ara, una forma de percepció semblant a la que és la meditació o el ioga: una mica de penombra, les ondulacions de les paraules lleugeres com ocells pel cel del pub mentre un jove toca el piano.

Un cert estat de suspensió de la consciència de l’ordinari, com aquella noia petita que fugia de casa, resclosa i humida, i pujava als arbres espessos de la infància, o aquells joves que jugaven a ser poetes romàntics en el claustre ruïnós, amb les columnes robades després de la desamortització. Diu el tòpic, ben ensalivat, que llegir poesia en veu alta et porta a un estat d’ànim diferent: el cervell abaixa la guàrdia.

Amb la copa a la mà, mirava a una banda i altra, amb les paraules enrogallades. Hi faltaven els poetes sèniors de la ciutat de Lleida. La vida passa, deia aquell. Els vells roquers de la literatura de Lleida explicaven com era abans aquell pub, cap als anys setanta i primeries dels vuitanta, que si allí hi havia unes escales, que si al damunt hi havia un billar.

Tothom hi tenia algun record o altre. Cap dels literats de Ponent, però, va escriure ni un sol conte explicant les històries del pub Antares. Potser els besos, les paraules, les cerveses, el amors del pub Antares van fondre’s com el fum d’aquells anys o les ressaques plenes de fulles podrides o la testa envidriada.

Amat Baró va defensar que el Sanuy és un poeta místic. Més aviat és un fabricant de llibres de poesia. Aquest ve a ser un llibre de l’Apocalipsi, que sempre és un assumpte interessant en temps fumosos i canviants. La ment mira d’ordenar un caos de sensacions que ens parlen del canvi i de la desolació. Que el llibre fos presentat en aquell pub de la joventut del poeta i dels que l’escoltaven era també ben significatiu.

Sense punts, sense comes, sense les regles de la prosòdia escriu el poeta: no un poema, no un vers, potser una línia que et digui i et recordi qui ets, d’on vens i què ingènuament esperaves.El cartògraf, amb la llum escassa del vespre, mira de confegir els nous mapes després de la devastació. Pel cels d’Ucraïna corren drons salvatges i bales de canó.En sortir del pub, a la terrassa dels bars, els homes i les dones, entre llums brillants, beuen i riuen a l’ombra de plataners molt grossos.

.