LA TRIA
Déu pesa figues
Vist amb certa perspectiva temporal, a la dècada dels anys vuitanta del segle passat reclamàvem “narradors de Ponent”. A la dècada dels anys vint, constatem que la reclamació ha estat atesa, fins i tot certs narradors de Ponent s’atreveixen a canviar de societat i de temes en llurs novel·les.No sabem ben bé cap a on anem, com escrivia Mercè Ibarz, però sí que sabem, més o menys, d’on venim.
Entre els novel·listes s’ha estilat d’escriure llarg, i d’escriure continu. Entre tants novel·listes nostrats, Pep Coll, nerviós i encaparrat, s’ha atrevit a fer girar una altra vegada la clau que obre la porta de la novel·la amb un tema nou en la seua biografia literària que simplificaré molt: la persecució dels jueus a França durant la Segona Guerra Mundial. Aquest canvi de societat, de tema, i certa amplitud, l’ha forçat a narrar un ampli compàs temporal i biogràfic que desconcerta els seus lectors habituals.
No som pas en les seues novel·les pallareses dels seus inicis com a escriptor. També l’obliga a seguir uns personatges al llarg de moltes pàgines. L’agilitat i la intensitat narrativa se’n ressenten. Fa la impressió que el novel·lista s’ha deixat portar per una història en què el protagonista, anomenat Samuel Silverstein, es troba en la galeria de personatges il·lustres de la humanitat que malgrat totes les malvestats sofertes i per sofrir esdevé un protector de la mainada, una mena de protector de la humanitat.
La contradicció del personatge és flagrant i clara. És en la canalla que Samuel Silverstein troba un impertorbable consol de la insuportable existència humana. La novel·la conta una història que conté un primer capítol impagable, un inici formidable que després no troba cap altre correlat d’intensitat semblant, cosa que decep el lector. Potser hauria volgut una narració amb altres pics narratius de semblant alçada.
Potser la mateixa magnitud de la novel·la no li permet al novel·lista de dosificar els cràters narratius. En aquest sentit la novel·la és massa plana per als gustos del lector avesat als cavallitos narratius, a la cura de l’escena i del diàleg concret.
La novel·la és de llarg alè i reclama un llarg hivern sense mòbil per ser llegida i gustada amb intensitat. Com passa amb Pep Coll, que sovint els temes que tracta tenen ressonàncies teològiques, el volum pot ser llegit com una mena de llibre dels pobles perseguits, entre els quals els jueus s’enduen la palma, i els catalans els anem al darrere.
No és un llibre o novel·la que parli de la identitat –la bèstia negra de la dreta actual– sinó de la curiosa i perplexa amoralitat practicada per certs pobles conquistadors en perseguir inexorablement altres pobles. Les justificacions són canviants però la persecució és evident per a tothom llevat dels perseguidors, que ho troben natural, inqüestionable, palmària. I se’n fan innocents.