Acaçar la boira

A la Granja d’Escarp s’acaba la carretera, escriu Ferran Sáez, però potser és millor dir que el Segre es barreja amb el Cinca. S’hi fonen les textures de dos aigües. Hi concorren després de quilòmetres de fluència. Hi aporten les partícules de les muntanyes dels Pirineus. A tocar de la Granja d’Escarp hi ha la grandiositat parada de l’Ebre, i el magnífic castell inaccessible ple de llegendes. La frontera provincial amb l’Aragó, que data de 1820, és també ben visible. Les províncies són les bigues de l’estat centralista.

Ferran Sáez és d’aquest país que posseïa una munió de mines de lignit en temps de l’autarquia franquista. Aquest entorn contrasta amb les cales de Palafrugell i els arrossars de Sueca. I tanmateix Ferran Sáez l’ha dibuixat dins l’imaginari de la literatura catalana contemporània. Com les mones de la infància, sobre una base de pa de pessic agrària i minera, es van dipositant diversos farciments i melmelades.

Es pot llegir de moltes maneres: la capa biogràfica, la generacional, la geogràfica, la musical, la sociològica, la política, la literària. I l’ou de xocolata és la filosofia.L’he llegit per pura afinitat generacional. Els anys setanta m’han obert la caixa de pandora dels records i de les reescalfades d’ous. Dos o tres escenes potser mostren algun aspecte del seu tarannà, sempre vist des de la talaia de la formació filosòfica.

El xiquet de quatre anys que un dia de boira plana surt de casa a acaçar la boira li dona la bella imatge per a expressar el delit d’atrapar el que no es pot abastar: el neguit. L’inaferrable. Les preguntes.El jove que vomita al darrere de la discoteca del Baix Segre, en un bancal de presseguers, entre la boira i la nit, donen per a un bon relat, tant pel lloc com per l’experiència física que condiciona un pensament. Vomitar és constatar la confusió en el propi cos.

Abandonar la nostàlgia, ser antibucòlic en la narració d’un matí de collir préssecs a l’estiu és un encert. L’altra descoberta és un personatge contraopinant actiu que discuteix, matisa, és un perepunyetes i al llarg de les disputes, hi acaba congeniant. El desenllaç és prou ambigu i potser inquietant. No se’n coneix la identitat. El contraopinant actiu és algú que no pot ser dit per no contravenir les regles de l’assaig.L’estil ho és tot, escriu. Les amistats, també.

No es construeixen llibres, es construeixen frases. Potser sí. De fet l’estil és molta memòria i molta capacitat de deglució: escriure citant Lenin “som cadàvers de permís” és estil? Sense nostàlgia, doncs, el volum rutlla com un exemple de les vel·leïtats humanes. Per a Sáez els anys més caòtics del segle XX són la dècada dels trenta i els setanta.

Tota la maregassa dels anys setanta és vista com una festa d’irracionalitats i encantaments, avantsales ruïnoses de paradisos artificials, i ves a saber si no li sobra raó. Un capítol a part mereixen les discoteques, i un altre, la doctrina escolàstica de l’alliberament sexual.