Alexis St. Martin, un laboratori viu

Poques coses són més quotidianes que menjar. Es calcula que ingerim aliments i líquids entre vuit i vint vegades al dia i hi dediquem un període de temps no inferior a dos hores. L’alimentació i la digestió són processos complexos amb múltiples etapes i mecanismes fisiològics: la boca trenca i prepara, l’estómac dissol, el budell prim absorbeix i el budell gros asseca i recupera líquids.

L’àcid clorhídric (HCL) que es segrega a l’estómac té un pH 1 extremament àcid i corrosiu, que desnaturalitza les proteïnes i activa els enzims que les trenquen. La paret gàstrica segrega el clorur en contra dels gradients químics i elèctrics.

L’HCL es dissocia en H+ i Cl- i per mitjà del que s’anomena la bomba de protons s’absorbeix el protó (H+) fins a aconseguir concentracions 3.000.000 de vegades més baixes que a la sang i crear així un autèntic infern químic que desfà la matèria orgànica en elements bàsics que més tard podran ser absorbits pel budell prim. El coneixement de la fisiologia de la digestió va fer un salt endavant per una casualitat, com passa moltes vegades.

Corria l’any 1822 quan van coincidir un ferit i un metge: Alexis St. Martin era un jove comerciant que va rebre un tret que li va perforar l’abdomen i el doctor William Beaumont, un metge militar destinat a una illa prop de Michigan, als Estats Units.

El jove va sobreviure però el tret li va deixar un forat directe a l’estómac. El doctor Beaumont, en lloc de cosir-lo, va aprofitar per estudiar directament el funcionament i durant anys van acumular informació de la fisiologia de la digestió.

Els coneixements adquirits pels més de 200 experiments realitzats per la dedicació de Beaumont i la paciència de St. Martin van revolucionar el coneixement de la medicina de l’època. Per citar-ne algun, va introduir aliments pel forat amb cordills que extreia periòdicament per mesurar el grau de digestió i recollia mostres del suc gàstric en diferents etapes per analitzar-ne la composició química, entre molts altres. Com a curiositat, el senyor St. Martin va sobreviure al doctor Beaumont però quan va morir la seva família l’enterrà sense nom a la làpida. Diu la llegenda que ho van fer perquè cap altre científic tornés a experimentar amb ell.