Alfabet de l'alegria

Ha sortit un volum de Colum McCann que podríem considerar una mena de bíblia de l’entusiasme, del risc en literatura narrativa. L’edició castellana sembla un manual d’escola, en l’edició catalana evoca les cartes de Rilke, més privades. Ja ho saben: els castellans estan acostumats a manar; els catalans a la poesia lírica.

En català, per exemple, Joan Graell ha estat premiat com a poeta líric en un volum dit Alfabet de l’ombra, que és el llibre típic d’algú que té moltes coses a dir, vol ordenar-les, però les dissimula sota una forma de fang obscura i críptica. M’agradaria sentir una poètica escrita de Joan Graell per fer-me càrrec de la magnitud de les ombres que tragina. Crec que el poeta s’ha de fer llegir, i, doncs, ha d’aclarir al lector la bellesa de la seua poesia.

O és potser que el poeta Graell treu versos dels silencis de l’alta muntanya i els seus misteris que a la plana no en sabem gran cosa? Del llibre Alfabet de l’ombra també m’agradaria saber d’on prové el focus de llum, sense el qual no existiria l’ombra, també m’agradaria veure d’on poua la llum per contar tanta ombra: de l’esplendor lluminosa dels temples a Sicília, dels vitralls de les catedrals gòtiques al migdia? Del bat de sol als boscos de muntanya? És possible que el costum dels poetes de viure en si mateixos, amb els seus llibres i els seus somnis, els faci poc comprensibles als altres, lectors que s’atansen als seus llibres amb la fe dels avantguardistes com ara Salva-Papasseit. (Per cert, pobre poeta Salvat, devorat per l’escola democràtica: on és aquella gran fe en la poesia que ell professava? On és aquella gran fe en els catalans? Un estol de joves amorrats a les pantalles mòbils, en nit eterna, seria el començament d’un bell poema avantguardista).Joan Graell cita el malaguanyat Joan Barceló, que va fer més forrolla ell en deu anys d’escriptura que altres en tota una vida.

M’hauria agradat veure com escriuria el susdit Joan Barceló als seixanta anys i escaig. Com serien els seus ulls, què hauria passat amb aquella gota tremolosa de mercuri blau que hi va veure Miquel Àngel Riera.

Si de gran no hagués polit i refinada la seua poesia i les seues novel·les i peces teatrals. O hauria deixat d’escriure? El llibre de Joan Graell necessita les palestres de les lectures públiques per granar-se amb el contacte amb el públic lector, per eixir de l’entotsolament dels poetes i llurs somnis.

Per saber que sense lectors els versos són taques d’ombra.En canvi, aquestes estimulants Cartes a un jove escriptor de l’abans esmentat Colum McCann tornen a treure petroli verd de la cosa bàsica de l’escriure: “Que la teva vida –més enllà de l’escriptura– valgui la pena de viure. Tingues una actitud d’esperança. Permet-te una mica d’alegria, fins i tot davant de les proves tangibles que t’ofereix el món. De fet, prova de crear proves tangibles a tot arreu on puguis.”