La deshumanització

Hipòcrates (Grècia 460ac - 370ac) definia els actes mèdics com una petició d’ajuda per part del pacient, una promesa d’intentar-ho per part del metge i una relació de confiança que ho feia possible. La confiança, en conseqüència, ha estat un element clau en la pràctica mèdica dels últims 2.500 anys.

Sense confiança, no s’expliquen al metge tots els símptomes i vivències, ni es compleixen els tractaments prescrits en temps i forma. Sense confiança, no es creuen les explicacions del pacient ni es tenen en compte les seves experiències i, per tant, no es posa el focus en l’autèntic problema que malmet la seva qualitat de vida.

Al llarg de la història, els metges hem posat el focus de la nostra professió en aspectes diferents. Abans del Renaixement el centre de tot acte mèdic era el pacient. Amb l’esclat de la ciència empírica dels segles XVII i XVIII, la mirada es va desviar cap a l’estudi de la malaltia i no és fins a finals del segle XIX quan, de la mà de metges com William Osler (Canadà, 1849-Anglaterra, 1919) es torna a centrar el focus de la pràctica mèdica en el pacient, els seus símptomes i les seves sensacions.

La instauració de sistemes de salut industrialitzats i burocratitzats des del 1960 en endavant ha comportat l’aparició de noves barreres entre pacients i metges, entre les peticions d’ajuda i les promeses d’intentar-ho. En les últimes tres dècades, la complexitat dels processos mèdics, la necessària utilització de maquinàries i espais diferents han generat massa sovint sensacions de desubicació i solitud, tant en malalts com en professionals.

En el nostre àmbit ho anomenem “deshumanització de la Medicina”. Darrerament, l’ús de les TIC, algoritmes de diagnòstic, IA o consultes mèdiques no presencials ha augmentat més la distància, afegint noves dificultats per establir aquestes relacions humanes.El repte, i ja fa anys que fem tard, és reconstruir els processos assistencials de manera que es pugui establir més fàcilment aquesta connexió entre metges i pacients, mantenir-la en el temps i l’espai, que això permeti una resolució més ràpida i barata dels problemes i millori la percepció de salut.