L'esfingomanòmetre

Una de les andròmines habituals en l’atenció mèdica és l’aparell per mesurar la pressió de la sang. En termes d’enginyeria és un manòmetre, però els metges, que ens delim per les paraulotes llargues i incompressibles, acostumen a dir-li esfigmomanòmetre.

El terme prové de les paraules gregues sphygmós (pols), manós (poc dens) i métron (mesura). Una dècada després que el metge francès René Laennec inventés el fonendoscopi l’any 1816, el 1826 un altre francès, Jean Léonard Poiseuille, va descriure el primer aparell per mesurar la pressió sanguínia.

Per aconseguir-ho es va servir del mercuri i avui en dia encara mesurem la pressió en mil·límetres de mercuri. L’andròmina era quelcom intransportable fins que el 1854 el metge alemany Karl von Vierordt en va dissenyar una de més portàtil.

L’aparell amb manegot que coneixem actualment neix el 1896 de la mà del doctor Italià Scipione Riva-Rocci.A diferència dels manòmetres emprats en la indústria, aquest aparell no mesura la pressió de la sang de manera directa sinó que fa una aproximació indirecta de la força que fa la sang contra les parets de les artèries.Aquest mètode el devem a un metge rus, Nikolái Korotkov (Kursk 1874 – Sant Petersburg 1920). Impulsada pel cor, la sang circula per les artèries amb un silenciós flux laminar però quan pressionem l’artèria podem produir una turbulència sorollosa.

El mètode Korotkov es basa a col·lapsar-la completament i tallar el pas de la sang; a continuació alliberem pressió i així arribem a un punt en què la sang comença a circular a borbolls, en podem sentir el batec i el soroll. El punt on comencen els borbolls és on la pressió de la sang comença a vèncer la resistència.

S’anomena pressió sistòlica. Si seguim abaixant la pressió de l’esfigmomanòmetre arribarem a un punt on el flux sanguini torna a ser laminar i no sentirem el pols ni el soroll.

Aquest punt l’anomenem pressió diastòlica. Aquestes dues xifres és el que en llenguatge popular coneixem respectivament com la pressió arterial màxima i mínima.