La dopamina

La separació entre el cos i la ment és una creença popular que no es correspon a la realitat. La consciència i la voluntat, el qui som i el què pensem, tot és un constructe elaborat per xarxes electroquímiques en el nostre cervell, influït per les percepcions dels sentits i l’estat del cos. El pes de cadascun dels elements encara està per descobrir i, tenint en compte l’elevat nombre de variables, tenim misteris per a molt temps. La dècada dels 70 del segle XX va ser l’explosió de la psicofarmacologia. Es tenia la creença que la química podria modificar l’ànim i el pensament a voluntat.

Molts experiments, no tots confessables, es van fer sota aquesta ideologia i l’ús de fàrmacs psicoactius va agafar una dimensió que 50 anys després encara ens amara.Una de les dianes preferides és la dopamina, una molècula que es produeix al mesencèfal i l’hipotàlem del nostre cervell. La seva funció és enviar un missatge químic a diferents parts amb efectes mentals, emocionals i motors.

Tècnicament és un neurotransmissor (missatger químic entre neurones) però en la literatura popular a vegades se l’anomena l’hormona de la felicitat, ja que un dels seus efectes és comunicar plaer. És discutible que mereixi aquest nom, ja que són almenys 4 les molècules que tenen efectes d’aquesta mena, a més de la dopamina, tenim la serotonina, l’oxitocina i l’endorfina.

El seu dèficit produeix desil·lusió, apatia i depressió i en el Parkinson es troba a nivells baixos. La producció natural s’estimula, per exemple, amb el sexe, l’esport o el ioga.

I òbviament hem sintetitzat artificialment equivalents (levodopa) i agonistes (molècules que activen els seus efectes).És fàcil que a l’intervenir, alterem l’equilibri químic del sistema nerviós i tinguem efectes curiosos no només sobre l’estat d’ànim, sinó també sobre funcions superiors, és a dir, pensaments complexos i conductes. En els últims anys diversos estudis relacionen la dopamina amb les conductes addictives, el joc compulsiu i l’hipersexualitat.

També relacionen aquests fàrmacs tant amb la ludopatia com amb l’augment exacerbat del desig sexual. Això no és una prova que siguem esclaus de la química, més aviat demostra que el nostre “jo” és electroquímic.