Jordi Oliveres: “El foc et permet modelar el paisatge, es tracta que passi allò que tu vols”

Jordi Oliveres, cap de la unitat GRAF de Lleida, ha passat un estiu relativament tranquil pel que fa als incendis. Per segon any consecutiu ens hem salvat d’un gran foc incontrolable com els que han assetjat Grècia o el Canadà, una notícia que no és exactament tan bona com sembla a primera vista. El foc forma part del nostre ecosistema i en l’escenari que dibuixa el canvi climàtic hem de començar a gestionar-lo diferent. L’extinció total no només no és possible, sinó que tampoc no és desitjable. A la Val d’Aran, per exemple, estan desenvolupant un pla pioner per canviar la convivència amb les flames.

Encara que hagi acceptat parlar amb nosaltres una mica a contracor, la veritat és que Jordi Oliveres és un home que fa de bon entrevistar. Rere la façana de discreció i prudència, ràpidament hi descobrim un professional que no defuig els temes controvertits amb tòpics banals ni juga la carta de l’alarmisme gratuït i apocalíptic per escapolir-se de responsabilitats. Els bombers fa temps que són conscients que hem entrat en una fase de no retorn i des del GRAF (Grup de Recolzament d’Activitats Forestals) no esperen que passin coses per actuar.

Ara ja es pot dir que hem passat un estiu tranquil, encara que vostès alerten que és qüestió de temps que aquí patim incendis devastadors com els de Grècia, Califòrnia o Portugal. Nosaltres ja fa anys que treballem amb aquest escenari. El canvi climàtic està tenint un impacte directe i en moltes zones del país hi ha un augment persistent de les temperatures i una menor precipitació. Als canvis en el clima hi hem de sumar l’abandonament de pràctiques agrícoles i ramaderes extensives. Quan el bosc crema ho fa amb més intensitat que no fa vint anys perquè té més combustible i perquè l’atmosfera està canviant. Un incendi el visualitzem a terra, però en realitat es dona en fase gas. Per tant, el que passa en alçada és tant o més important que la flama que veiem sobre el terreny. Tradicionalment, als Pirineus, els incendis, com les inundacions, no saltaven d’una vall a l’altra. Ara una columna que puja fins a 10 o 12 quilòmetres d’alçada passa fàcilment d’una vall a la següent. No es tracta de flames sinó de columnes d’aire calent que funcionen com una immensa xemeneia. Són incendis que tenen un comportament més extrem.

Això què implica a l’hora d’enfrontar-s’hi? Que fàcilment poden superar la nostra capacitat d’extinció a primera línia i el plantejament de voler-lo apagar tan ràpid com sigui possible ja no serà viable. Per això fa temps que estem treballant en un canvi d’estratègia. Ja no es tracta d’atacar el foc sinó de gestionar- lo. Hem de diferenciar els conceptes foc i incendi de la mateixa manera que distingim entre aigua i inundació.

El problema, doncs, no és que cremi alguna cosa sinó quina és aquesta cosa que crema? Llocs com el Serengueti, a l’Àfrica, es regulen sols i cada any es crema un 10% del territori. Cauen llamps a l’època seca que provoquen incendis que propaguen de forma natural. El fet que això passi de manera constant fa que la possibilitat que d’un sol incendi que s’ho mengi tot és molt difícil perquè el mosaic territorial creat pels incendis dels anys anteriors el frenaria. A casa nostra patim el que s’anomena la paradoxa de l’extinció: com més eficaç ets en el control dels incendis més incrementes la possibilitat que un de gran t’ho cremi tot perquè has construït un tauler de joc indefensable

Aleshores, quina és la sortida en un país petit com el nostre? Hi ha una part molt important que no depèn de nosaltres, que és la gestió del territori i de la població que hi viu. Això, que és un tema molt complex i que implica molts agents socials, com a país hem de saber que té un impacte directe en l’amenaça d’incendis forestals. Dit això, nosaltres ja fa molts anys que no pretenem incrementar la capacitat d’extinció, una altra cosa és millorar els camions o els materials, sinó de preplanificar l’emergència. Es tracta de preveure escenaris per conciliar interessos i necessitats del sector ramader, el paisatge, la biodiversitat i la protecció civil. Hem de començar a entendre l’ecologia del foc. Hi ha un manuscrit de fa 2.000 anys que fa referència al pas dels romans per la zona més occidental dels Pirineus. Una de les coses que documenten és que veuen foc i neu a les muntanyes. Hi ha qui diu que el nom de Pirineus és la conjunció de piros, foc, i neu. Tant si és cert com si no, fa 2.000 anys ja hi havia manuscrits que el que feien era posar amb evidència que el foc formava part del paisatge dels Pirineus. Així que la idea és minimitzar l’impacte dels incendis més severs i maximitzar els efectes positius del foc, que també en té i com a societat fins ara no sempre hem sabut gestionar-los a favor del conjunt de la societat.

No és el mateix deixar cremar perquè t’interessa que fer-ho perquè no el pots apagar. Exacte. Arribarà un dia que tindrem dos grans incendis i serà impossible extingir-los alhora. Aleshores hi ha decisions que no es poden prendre en calent ni deixar-les en mans del cap d’emergències de torn. A ningú se li acut que per evitar inundacions hem d’assecar els rius i els pantans. Doncs també hem de canviar el paradigma respecte dels incendis. El foc és un procés que forma part dels ecosistemes forestals i ara veiem que si treus aquest element de la fórmula a la llarga et genera una sèrie de problemes més greus.

D’aquesta lògica van desenvolupar el ‘Programa de Cremes de la Val d’Aran’? Sí. El foc et permet modelar el paisatge, el que es tracta és que passi allò que tu vols. A l’Aran quan tenim un incendi la nostra reacció ja no és córrer a apagar-lo. Ara analitzem la situació i potser deixem que cremi si està afectant una part que forma part del pla. Això es pot fer perquè tenim un marc legal que ens permet fer-ho i perquè s’ha consensuat amb la gent del territori a deu anys vista, no són arbitràries. Gestionar-lo vol dir que tens una visió global de l’incendi i una idea de com vols que evolucioni. Aleshores potser tens fronts que apagues perquè no vols que s’acostin a un poble, també vigiles que no salti cap a França i en alguns altres fronts senzillament el monitoritzes i l’acompanyes perquè ja està bé que cremi. Un pla com aquest és la primera vegada que es fa a nivell europeu.

Quins són els pitjors escenaris amb els quals treballen pel que fa a la resta del país? L’any passat parlàvem de potencials a casa de més de 120.000 hectàrees. Els episodis del 94 i del 98 estaven en una ordre de magnitud de 20.000. Estem multiplicant per sis uns incendis que aleshores ja van generar seriosos problemes. Als Pirineus la vegetació està molt més hipotecada que altres zones meridionals, per exemple, perquè estava acostumada a viure amb mil litres anuals per metre quadrat i resulta que ara n’arriba menys i ho fa de manera massa irregular. I amb les temperatures més altes necessitarien més aigua i no n’hi ha. Per això hi ha unes taxes de mortalitat d’arbres tan altes i el risc a mitjà termini va augmentant.

Encara que no totes les zones tenen el mateix potencial. No, és clar. Hi ha zones com la Vall del Segre, que puja aire calent del sud cap a l’Alt Urgell, que és una zona més sensible que d’altres. El descuit del territori també ha fet que es connectin zones a través de masses de bosc que abans no ho estaven. Això fa que puguem tenir un incendi que comença a la Noguera i acabi al Ripollès.

Això és cremar mig Catalunya! L’any passat no va passar res gaire greu i aquest tampoc, però sabem que l’extinció total és una cursa que no guanyarem. Si no som més proactius amb la gestió del territori és qüestió de dies que col·lapsi.