Bob Pop: “A mi m’agrada tensar la corda per saber on són els límits del sistema, no posar-me’ls jo”

Movistar+ el va acomiadar com a col·laborador de Buenafuente a Leitmotiv perquè considerava que el seu discurs era massa revolucionari. Lluny de lamentarse, Bob Pop (alter ego de Roberto Enríquez) va pensar que encara havien trigat prou a ferlo fora. Incorruptible, amorós, irreverent, àcid, polifacètic i lúcid serien algunes de les característiques del periodísta i escriptor madrileny. Sempre és un bon moment per escoltar-lo, aquesta vegada ho fem amb l’excusa de Días simétricos (Alfaguara), un diari construït amb retalls de molts dietaris.

Roberto Enríquez és una de les veus més particulars i peculiars d’Espanya, encara que no és fàcil saber si n’és conscient o fa veure que no. Es considera lector abans que escriptor, potser per això aconsegueix aquella mirada que sembla fàcil i no ho és: construir un relat de pedaços, saber casar lògiques i raonaments robats que d’entrada formen part de mons aliens per donar-los, amb el punt d’humor que el caracteritza, una versemblança i coherència personal. Afectat des de fa uns quants anys d’ELA, una malaltia degenerativa que el va deixant sense mobilitat, Bob Pop s’aferra a l’avui per no angoixar-se pensant en el demà.

Días simétricos és un diari en present que beu del passat. Amb aquest llibre volia fer un collage per explicar que no som res ni ningú sense els altres. A més de la biografia tenim bibliografia, filmografia, discografia… i el que vivim ens queda curt per a tot el que volem explicar. Els diaris tenen quelcom d’incògnita de no saber si és impostura o confessió, si és literatura o mecanografia. M’atreia jugar amb la memòria, amb la memòria en diferents moments de la vida, amb els diaris de la gent que m’ha anat formant i deformant. I utilitzar els diaris com aquell espai que queda entre l’escriptura literària i la purament muscular. M’atreia la idea de construir una espècie de mapa, seguir el joc d’unir els punts a través d’una línia que uneix un any natural. 

Això vol dir que deixes el futur en mans dels altres? A mi el futur només em provoca ansietat. L’espectativa de futur és el que provoca por i incertesa, que són coses que a mi no m’interessen. El que vull és que quan arribi el futur, el que sigui, que a mi m’agafi en present i escrivint-lo. M’interessa revisar el passat amb una certa distància crítica, jutjar el passat amb les eines del present, perquè penso que ens posa a lloc. Això no és bo de fer amb molts esdeveniments, idees o productes culturals. Però amb un mateix, un sí que s’ho pot permetre. És un exercici divertit. També veure com a mesura que avança el temps tot és més lleuger i sembla més fàcil i comprensible. 

“Amb aquest llibre
volia fer un ‘collage’
per explicar que no
som res ni ningú
sense els altres”

Diu que els diaris no se sap mai si són veritat o impostats. Vostè no sembla que tingui filtres. Això és veritat és o impostat? Jo no tinc filtres quan es tracta de parlar de mi. Si parlo de mi en relació a terceres persones miro de ser prudent perquè penso que es mereixen tot el meu respecte i la meua confiança. Respecte a mi, si poso filtres no acabo explicant bé les coses perquè els forats, els buits, s’acaben notant. I això em sembla una falta de respecte a qui em llegeix. 

Això ho va descobrir aviat o és una revelació de gran?  Ho he anat descobrint a mesura que escrivia i em llegia. Sobretot perquè m’he adonat que tota la meua obra forma un tot igual. Tant és que faci una sèrie com una secció de televisió o un llibre com Días simétricos. Estic jugant a construïr una cosa estranya des d’un lloc que considero privilegiat com a autor perquè em pemet tenir un punt de vista, fins i tot una perspectiva, que mai m’hauria imaginat tenir. Així que veure’m des d’on soc, en el lloc on era, em permet entendre un munt de coses que d’una altra manera no hauria entès i que em serveixen per escriure. Al final escric per entendre coses. 

En la seua projecció pública la sexualitat forma part de la persona i del personatge. Tot i que no ha perdut mai la perspectiva de classe com a factor encara més determinant. Ni la perspectiva ni la rancor de classe. 

Aleshores, quan parla de veus prestades, pot fer realment reivindicacions des dels altaveus prestats pel poder? Soc conscient que ho faig des des d’un espai que és de l’amo. Al llibre també reflexiono sobre què és més rendible o fàcil: fer-los guanyar diners o donar-los problemes. Amb el temps he descobert que els diners que els fas guanyar en realitat és xavalla i que allò que realment esperen de tu és que no els donis guerra. Però a vegades triguen a adonar-se’n i cal que aprofitis aquest marge. 

Per fer què? Per parlar de coses importants en mitjans en els quals molta gent només parla per diners. Al final, hi ha llocs on no treballo només per diners. No en tinc prou amb facturar, jo he viscut d’una manera molt precària durant molt de temps a la meva vida i no m’importa tornar-hi. El que tinc clar és que si ocupo un lloc privilegiat als mitjans de comunicació, no soc allà per dir rucades. Perquè, a més, hi ha gent molt millor que jo dient rucades. El que sé fer és una altra cosa, una mena de cabaret intel·lectual. Sobretot, fer que algú entri en contacte amb idees que no s’espera i que això sigui un germen per a la reflexió i, amb una mica de sort, per a la revolució.

“Escriure és una
activitat que es
fa amb el cap. El
cor i l’estómac
són vísceres que
serveixen per a
una altra cosa”

Parlant del seu pas pel Leitmotiv de Buenafunente, a l’entrada corresponent al 25 de gener diu: “no tinc poder, tinc un altaveu prestat pel capitalisme”. N’estic completament convençut. A mi sempre m’ha agradat molt ser en llocs en els quals no se m’espera i sempre assumeixo que hi soc rellogat. Soc conscient que no soc l’amo dels mitjans, ni de comunicació ni de producció, i alhora penso que s’han de prendre el control dels mitjans de producció i de comunicació. Jo els agafo mentre em deixen, fins que s’adonen del que estic fent. Mentrestant, el mal ja està fet i alguna cosa queda. És com la intervenció de Juana Dolores al 3/24 (a l’entrevista amb Xavier Grasset); si l’hagués fet a LaBase amb Pablo Iglesias ningú n’hagués parlat. En canvi, ho fa a TV3 i és molt més divertit. En el fons és el que dius i, sobretot, on ho dius. El tema és quan passes de ser un tonto útil a una boja perillosa.

Fins a on tensa la corda? Fins que em fan fora, com en el cas de Movistar+. A mi m’agrada saber on són els límits del sistema, no posar-me’ls jo. 

Vostè va fer públic que té ELA, però a Días simétricos no en parla gaire. Tampoc de la mort. Com que no sé què passarà d’aquí a un any em resulta impossible imaginar un futur que no sigui de jo. Això segurament té molt a veure amb un cert narcicisme, però imaginar un paisatge en el qual no mauricio retiz sé exactament quin paper estic jugant em sembla complicat, per això no l’imagino i inverteixo tota l’energia a reflexionar sobre el jo, l’ara i el d’on vinc i on estic. A més a més em treu molt pressió. Penso que m’interessa més indagar que imaginar. En el fons és una trampa, perquè qualsevol indagació no deixa de ser imaginació, una imaginació sobre com podem pensar les coses d’una manera diferent que com ens fan creure que s’han de pensar les coses. Al final, doncs, el present també l’imaginem com hem d’explicar-lo. El futur em sembla un territori tan complicat d’explorar i en el qual és tant difícil posar-hi la meua mirada, que prefereixo que sigui el temps qui me’l vagi dictant i seguir escrivint en present continu. 

“Lliurar-se a la ficció aliena abans que a la fantasia pròpia”, el cito textualment. Sense dubte, la ficció aliena és molt més interessant.  

Més d’una vegada li he sentit dir que avorreix el dolor com a material de treball i que mai no escriu des de l’estómac. He sigut professor d’escriptura literària durant molt de temps i una cosa que sempre deia a les meues alumnes era que mai no parlessin des de l’estómac ni des del cor. Escriure és una activitat que es fa amb el cap. Al cervell hi acumulem un munt de coses: reflexions, emocions, sensacions… tot això és cerebral. El cor i l’estómac són vísceres que serveixen per a una altra cosa, si no és que vols escriure amb la sang, que seria l’única manera que et permetria visceralitat en l’escriptura. Aquesta idea menysprea les possibilitats de la raó, i en la raó hi caben molts coses. El que ens agrada i el que ens commou. Tot això és un constructe cultural. No podem pensar que hi ha una part del nostre jo intel·lectual i una altra d’emocional. Això seria com creure en realismes màgics