Fòssils de llegenda

L’ésser humà, des de la seva aparició al planeta, ha demostrat una incansable curiositat per tot allò que l’envolta. En el transcurs de mil·lennis, els pobles, en el seu desenvolupament cultural, van voler explicar el món on vivien elaborant una sèrie de creences i llegendes que es transmetien de generació en generació. Entre els objectes naturals que tenien a l’abast, els fòssils no van escapar a la seva atenció. Per tal d’explicar-los, es generaren un munt d’interpretacions fabuloses, irreals i misterioses per l’absoluta ignorància del que representaven. Nombroses idees perduraren molts segles i de les explicacions escrites, ens queden alguns documents dels el ammonits. Eren pops marins amb closca com la d’un caragol que visqueren pels mars de la Terra durant més de 160 milions d’anys. quals, els autors grecs, com Heròdot, Xenòfanes, Teofrastre, o bé els llatins, com Plini el Vell o Pausanias, entre altres, van expressar les seves observacions i creences. 

Fòssils i llegendes

Així doncs, entre aquells “petrefactes” que captaren l’atenció de moltes persones, tenim els ammonits, pops marins amb closca com la d’un caragol que visqueren pels mars de la Terra durant més de 160 milions d’anys i que es van extingir deu fer uns 66 milions. La seva conquilla fossilitzada cridava l’atenció i així, per exemple, Plini el Vell anunciava que si algú es posava la pedra al cap mentre dormia, tindria somnis premonitoris. Altres veien en aquestes formes serps petrificades. Santa Hilda, abadessa anglesa de Whitby, l’any 664, es topà amb multitud de serps vives quan cercava lloc per a construir la seva abadia. La santa les expulsà amb força i les abocà per un penya-segat. La llegenda diu que les serps, en caure, van quedar petrificades i es van trencar el cap. 

Per aquest motiu, per l’illa de Sicília, quan Odisseu (Ulisses) desembarcà per tal de cercar aigua i aliments, en el seu viatge de tornada a Ítaca. Segons ens conta Homer a l’Odissea, Polifemus va agafar Odisseu amb els companys i els va tancar a la seva cova per cruspir-se’ls. Es van escapar gràcies a l’astúcia de l’heroi, emborratxant- lo amb vi, que el gegant desconeixia, i quan se’n va anar a dormir la mona, li van clavar a l’únic ull, una gran estella ardent que el va deixar cec. La història del ciclop prové, molt versemblantment, dels cranis fossilitzats d’elefants nans que visqueren a l’illa fa més de mig milió d’anys. En efecte, el crani d’un elefant presenta, al bell mig del front, el forat del nas on s’instal·la la trompa, mentre que les fosses dels ulls són laterals i poc destacades.

Els grecs no van conèixer els elefants fins a les guerres d’Alexandre el Gran contra els perses, uns 500 anys després les serps petrificades no tenen cap. En realitat les contrades de Whitby contenen multitud de fòssils d’ammonits. Aquestes despulles es considerava que podien actuar com a contraverins i també amb efectes sanadors. El nom d’ammonits li ve de les banyes de cabrit que lluïa el gran deu Zeus i a les quals es coneixia com a Cornu Ammonius. Plau incloure, aquí, les històries dels ciclops, aquells gegants de la mitologia grega que tenien un sol ull al bell mig del front. Tots recordem la llegenda de Polifemus, allà que el llibre de l’Odissea fos escrit. Així doncs, van confondre la zona nasal del proboscidi amb el gran forat d’un sol ull. 

Gegants i dracs 

Pel que fa a les diferents llegendes de gegants, a Europa tenim relats fantàstics de la troballa de desmesurats ossos quan es treballaven fonaments d’edificis, trinxeres, vies de pas o inclús de manera fortuïta. En desenterrar-los, els descomunals ossos de mamuts i mastodonts, aquelles gents pensaven que eren grans humans que van viure en temps immemorials. Els esquelets dels elefants eren totalment desconeguts a l’Europa medieval i algunes semblances amb restes humanes van fer creure que es tractava d’homes i dones gegantins. Això va durar fins a principis del segle XIX. Amb el descobriment d’Amèrica, es van trobar nombroses despulles d’aquests i altres enormes animals. Els indígenes parlaven d’éssers monstruosos, cosa que donà lloc a la creença d’uns habitants titànics escampats per tot el món. Algunes cròniques espanyoles arribades de Centre i Sud-amèrica ens parlen d’homes titànics que habitaren el nou continent en temps molt remots. 

A Viena es descobrí un fèmur de mamut allà pel 1443. Les autoritats, sorpreses per la seva grandària, van fer inscriure al fòssil unes sigles que feien menció a la immensitat de la gran Àustria, i tot seguit van penjar l’os en la porta principal de la catedral de Viena per a admiració de tothom. A la catedral de Cracòvia encara es pot veure, també penjats en un lateral del temple, tres grans ossos que la tradició diu que eren del drac Smok, una bestiola que tenia aterrats els habitants de les contrades de la zona. Aquestes despulles, lligades amb una cadena, no són altra cosa que una costella de balena, els fòssils d’un fèmur de mamut i el cap d’un rinoceront pelut extingit del període glacial europeu. 

Per altra banda, al bonic poble austríac de Klagensfurt, existeix en una plaça l’escultura d’un drac feta el 1590. La llegenda fa referència a un drac que rondava el poble. Val a dir que els dracs es consideraven criatures reals en aquells dies. El 1335 els habitants de la vila trobaren un estrany i gran crani en els terrenys comunals, que van atribuir a un drac devorador de donzelles. Quasi res! A partir d’aquest fòssil es va construir l’esmentada estàtua. El famós crani pertany al d’un rinoceront pelut com el de la catedral de Cracòvia. 

Desenes d’anècdotes 

La història és plena d’anècdotes curioses. Durant molts segles es va creure en els temibles grifons, animals mitològics amb un cap d’àliga gegantina proveït d’orelles, cos de lleó amb potes armades d’urpes i, de vegades, amb ales. Per molt temps, aquestes bèsties apareixien dibuixades en pergamins, cuirasses d’emperadors romans, en antigues estàtues representatives en la desapareguda ciutat de Persèpolis, en nombroses gàrgoles i frisos d’esglésies romàniques. Se suposa que la idealització del grifó es va generar a partir dels cranis fossilitzats d’uns dinosaures que visqueren fa uns 90 milions d’anys per les terres que avui són part del desert del Gobi, a Mongòlia. 

Les caravanes de comerciants de fa més de 2.000 anys, que transportaven mercaderies com ara seda i or de les mines locals cap a Europa, en passar pel desert trobaven restes esquelètiques fossilitzades d’aquells dinosaures que el vent deixava al descobert. Eren restes de bèsties amb el cap guarnit amb un gran bec i una clatellera òssia que feien imaginar una bèstia ferotge. D’aquesta forma, probablement, s’originà el mite del terrible animal. 

Resulten inesgotables les referències a criatures desconegudes que causaren sorpresa i por als humans de moltes centúries enrere.  És lògic, ja que el coneixement dels fòssils és relativament recent, mentre que en èpoques passades ningú no podia saber què representaven aquestes pedres. Penseu que el 1726, en trobar-se l’esquelet petrificat d’una salamàndria, de vora un metre, a Alemanya, un erudit el va atribuir, sense cap dubte, a les despulles d’un home que hauria mort ofegat durant el Diluvi Universal. Amb aquesta explicació s’ajustava la troballa a la catàstrofe descrita en la Bíblia. Cal dir que existeix una enorme diferència entre el crani, les cames, el tors i els braços d’una salamàndria amb el d’un ésser humà, així que la confusió encara se’ns fa més estranya. 

No fou fins a 1811 que, sota un estudi acurat, s’establí que es tractava del fòssil d’un gran amfibi desaparegut feia 14 milions d’anys. Com es pot veure, la ignorància fa generar falses i fantàstiques realitats.