Els àngels del mal

Sis poemes descartats, per imperatiu dels jutges, de les primeres edicions de Les flors del mal, serien inclosos per Charles Baudelaire al volum Les despulles, disponible a Pagès amb traducció i pròleg de Pere Rovira. Unes invocacions a la sensualitat que devien escandalitzar els lectors, i sobretot les autoritats, de l’època, com demostren alguns versos extrets de Les joies: “S’havia despullat, i, sabent el que vull / es va deixar posades les joies més sonores / (...) Els ulls clavats en mi, com un tigre domat, / somiadora i vaga, provava positures / (...) i el seu ventre i els seus pits, raïms deliciosos, / s’alçaven temptadors, més que els Àngels del mal”.

Per no parlar, encara major motiu de censura, dels dos cants a l’amor lèsbic que encapçalen la mitja dotzena de “peces condemnades”, amb tots aquells petons entre dones, “frescos com una síndria, calents com el sol que encega”, al parer de l’autor força més tendres que els masculins: “Són suaus els meus besos com les ales lleugeres / que al vespre acaricien els grans llacs transparents, / però els del teu amant deixen solcs i roderes, / com relles o carretes que van per camins lents”.

Queda clar que les imatges d’una gran plasticitat són un dels punts forts de la poesia de Baudelaire, cosa comprensible en algú tan interessat en la pintura.

De fet, aquella mena de calaix de sastre que conforma la resta del llibre inclou diverses composicions inspirades per llenços, com El Tasso a la presó de Delacroix o Lola de València de Manet, retrat d’una ballarina valenciana caracteritzada per lluir un “joiell negre i rosa” que alguns malpensats van interpretar no referit a l’orfebreria sinó a l’anatomia. Un altre pintor molt vinculat a Baudelaire va ser Gustave Coubert, que el va retratar el 1848 a domicili, abstret en plena lectura i fumant amb pipa vora la seva taula de treball, la ploma i el tinter ben a mà.

Es tracta d’un oli sobre tela actualment exposat al museu Fabre de Montpeller, on mesos enrere el fotografiava Lluïsa Pla.Igual que el poeta, Courbet va ser un adepte a la provocació, com demostra la seva obra més coneguda, L’origine du monde, pertorbador primer pla d’un sexe femení, que desafiaria l’ordre establert contravenint l’estètica i la moral burgeses i practicant un realisme cru, sense ornaments, en l’intent de descriure la veritat fins i tot per damunt de la bellesa.