Pep Tort i Jordi V. Pou: “Lleida encara té moltes coses a explicar”

Entretingut, sorprenent i, en alguns capítols, quasi màgic. Així és el nou llibre de l’historiador i activista cultural Pep Tort: Lleida Secreta (Viena Ed.). Afirma, per espolsar-se els puristes, que no és un llibre científic i que sobretot l’ha fet perquè tothom sàpiga que aquesta ciutat té moltes coses per explicar. Lleida Secreta ha comptat amb la col·laboració del fotògraf Jordi V. Pou, el qual ha hagut de fotografiar una ciutat que en alguns casos ja no existeix i en altres es troba en un estat lamentable. Pou ha espremut la seua creativitat i el seu coneixement del Centre Històric per tal que, a través de les seues fotografies, puguem imaginar-nos totes les històries que explica Pep Tort.

Amb un fil conductor crític sobre l’estat del patrimoni històric de Lleida, Pep Tort ens endinsa en una ciutat que coneixem molt poc i que, segons l’autor, “cal descobrir i ensenyar”. El lector trobarà a Lleida Secreta un munt d’anècdotes, misteris i curiositats que el fotògraf Jordi V. Pou, un bon coneixedor de tots els racons del centre històric, ha plasmat en unes imatges reals i a la vegada creatives. Gairebé imaginàries. 

La idea d’aquest llibre d’on surt? (Pep Tort) És una idea de l’editorial Viena i una mena d’encàrrec a través de l’escriptor Antoni Gelonch. Viena té una llarga trajectòria en aquesta mena de llibres divulgatius i en aquest es tractava de posar en relleu uns racons, uns detalls, uns fets que són part de la ciutat de Lleida i que tots hauríem de considerar patrimoni en el sentit d’allò que volem llegar, que volem conservar, que no volem que es perdi... És veritat que un cop llançada la idea li dono el meu to de vegades irònic, altres crític... 

Vostè explica 39 racons i per tant 39 històries de la Lleida secreta. Són totes reals? Van passar de veritat? (Pep Tort) De fet començo amb un ítem: aviso el lector que el patrimoni és una percepció. Els teòrics en dirien una construcció social. És una part de la memòria, una part de la història. Però que quedi clar que aquest no és un llibre científic. Que els meus companys científics ho tinguin clar. No hi ha bibliografia, no és un relat erudit. Aquest llibre vol ser un estímul perquè la gent pugui mirar la seua ciutat d’un altra manera, perquè ens creguem d’una punyetera vegada que Lleida té moltes coses a explicar. Tot aquest patrimoni ens recorda un passat i l’hauríem de cuidar bastant més bé.

Però d’aquesta Lleida secreta queda ben poc. Trobar 39 indrets no deu haver estat fàcil? (Pep Tort) N’hem posat trenta nou i dos-cents més en podríem trobar! 

Vol dir? (Pep Tort) Sí, perquè hi ha un patrimoni gran i un altre de petit. Hi ha un patrimoni material i immaterial; tangible i intangible, hi ha molt patrimoni natural... El riu i l’horta, que estan en risc; hi ha cerimònies; hi ha paraules que s’estan perdent i, encara que això és llei de vida i no passa res, n’hi ha que em sabria molt greu que desapareguessin perquè perdríem una part de la nostra identitat. 

Lleida Secreta no explica res de la Seu Vella... (Pep Tort) Està fet expressament. A la Seu Vella i el Turó els cal alguns volums propis. Qui diu alguns pot dir bastants. En canvi al llibre hi ha detalls que no tenen un reconeixement de valor patrimonial en el sentit clàssic del terme, però que nosa nosaltres els hem volgut posar. Per exemple, quan parlo d’una làpida romana al carrer La Palma no té cap més valor que el fet que algú la posés allí... Igual passa al capítol 37, Els peixets de l’Orwell, per exemple. 

A l’hora d’escollir els racons, quina metodologia va seguir? (Pep Tort) El mètode va ser triar aquelles coses que tenia a l’abast i que em semblaven interessants i exposar- hi la meva percepció de valor o d’estímul perquè la gent la pogués apreciar. A Lleida Secreta hi ha capítols d’un passejant, d’un que ha anat amb el seu gos pel barri i veu coses... Hi ha preocupació cívica per coses que tenim en molt mal estat. Hi ha la preocupació política que la ciutat no acaba de tenir una bona percepció d’ella mateixa i això ja fa massa dècades que està passant. 

El valor del patrimoni ha variat, doncs? (Pep Tort) Bé, per exemple si agafem des del punt de vista de la ciència, de la historia, de l’antropologia, ens adonarem que el patrimoni és una idea que ha anat canviant, al llarg dels anys i que ara atorguem valor a coses que abans no li donàvem. Ara sabem que els monuments petits també són patrimoni i que els petits detalls són els que conformen el caràcter i que de vegades són més importants que no pas els grans monuments del passat. 

Algun descobriment nou, mentre preparava el llibre? (Pep Tort) Els especialistes no hi descobriran gaire cosa nova, però sí que veuran que hi ha una manera diferent de llegir els racons patrimonials de Lleida. És un llibre fet amb una notable dosi d’ironia, molt de carinyo i amb ganes de posar algunes coses al seu lloc. 

Per exemple... (Pep Tort) El fet de reivindicar tot el potencial de les adoberies, les quals ja no sé si les veurem mai ben solucionades. Reivindicar una millor actuació en les restes que ens queden a la Cuirassa i, sobretot, deixar de mentir sobre el Centre Històric mentre el continuem tractant com un suburbi. Cal començar a prendre consciència de com se’ns està morint. El carrer Major, per exemple, que està despersonalitzat del tot. Cal tenir polítiques més valentes entorn a la tradició de l’aigua i del nostre riu. Cal denunciar que les fonts històriques continuen estan desateses. 

El company fotògraf d’aquesta aventura, Jordi V. Pou, com entra a formar part del projecte? (Pep Tort) El Jordi té dues virtuts: és un professional que ha treballat molt pel i al Centre Històric i coneix les seves sensibilitats; d’altra banda, és un creador i investigador de la imatge, de la fotografia, i per tant té una gran capacitat de transgressió visual. 

( Jordi V. Pou) ...Sobretot menteixo molt bé. [Comenta tot rient, mentre explica que en el moment de fer-li l’encàrrec el van advertir que totes les fotos havien de ser en blanc i negre verticals.] 

Això és un problema? (Jordi Pou) Té molt mala llet [rialles]. Hi ha una teoria tradicional sobre les imatges verticals que jo la vaig sentir per primera vegada per boca de Koldo Chamorro. La teoria diu que les fotos verticals sempre són ficció i, en canvi, les horitzontals són sempre més properes, més reals. El tall vertical és un tall forçat, és complicat. 

Ha estat difícil fotografiar el Centre Històric i els seus detalls desconeguts tal com ho explica Pep Tort? (Jordi V. Pou) A veure, hi ha imatges que han estat força complicades, fotogràficament parlant. Per exemple, el carrer d’Scala Dei actualment és una escalota amb unes parets plenes de brutícia... doncs és complicat fer-hi bones fotos i encara ho és més quan t’adones que el que explica el Pep Tort al llibre no té res a veure amb el que jo tinc al davant. Un altre exemple és el carrer Companyia, que cau a trossos i no saps per on agafar-lo; o el carrer dels Dolors. Són carrers que es troben en un estat que no és fàcil per fotografiar. 

Hi ha posat molta creativitat, doncs. (Jordi V. Pou) Vaig anar a fotografiar la Cuirassa, que es va arreglar i museïtzar fa ben poc, i ara és un cau de merda. Què fas? Ensenyes la porqueria o no l’ensenyes? Per això he comentat que el fotògraf és un mentider. La gent veurà la foto i quan després vagi a visitar l’indret doncs potser s’endurà una sorpresa. Potser també està bé que sigui així. 

Molta feina, això de fotografiar la Lleida secreta. ( Jordi V. Pou) Hi ha llocs que hi he anat fins a tres vegades per trobar la imatge.

(Pep Tort) D’entrada hi havia molta confiança en el fotògraf, per això se li va donar el text i se li va dir: “Espavila’t, perquè la imatge de cada capítol la triaràs tu.” 

Jordi, de totes les històries quina t’ha sorprès més? ( Jordi V. Pou) La muralla de l’home llop em va semblar una història fascinant.