El forense

Si el món real fos com a les sèries de televisió, es podria pensar que els metges només fem dues coses: córrer esperitats de la sala d’urgències a l’UVI i el quiròfan o fer autòpsies i proves estranyes a cadàvers de dubtosa procedència. Com passa moltes vegades, la ficció no es correspon a la realitat.

Dintre de la professió mèdica, la Medicina Forense és una part petita. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, a 31 de desembre del 2022, hi havia 292.413 metges a Espanya.

Aquesta xifra inclou els 1.295 metges forenses que li consten al Consejo General del Poder Judicial. Per tant, els forenses, si ens creiem aquestes xifres, són el 0,4% dels metges.

Poquets, molt poquets, però amb un poder enorme a l’hora d’inspirar els guionistes televisius i atrapar les audiències.

El metge forense actual és fill de diverses tradicions.

L’oficial de la corona anglesa, el coroner, la ciència que investiga la mort (la tanatologia), l’especialitat mèdica Patologia, i en la nostra tradició grecoromana, el que parla en els fors i tribunals, el forense. S’ocupa de moltes altres coses: a més a més de determinar les causes i circumstàncies de la mort (en cas de no natural), dictamina si els procediments mèdics han sigut responsablement executats i ajuda els professionals de la justícia a entendre determinats processos mèdics i biològics.

És difícil identificar qui va ser el primer metge legal, segurament fou el metge/arquitecte/primer ministre/déu egipci Imhotep (del 3000 aC), un home molt ocupat, si tenim en compte tots aquests càrrecs. Hi ha més consens en considerar que els primers peritatges forenses es van realitzar al segle XVI, especialment en temes d’avortaments, morts infantils i homicidis.

El curiós és que majorment no eren realitzats per metges sinó per oficials del senyor feudal o el govern municipal. La ciutat de Barcelona tenia en nòmina un grup de cirurgians-barbers per a la tasca de determinar si una mort era violenta o no.

Els primers CSI catalans rebien el nom dels des-sospitadors.