NOTES AL MARGE
L’harmonia del Parnàs
Coincidint amb la commemoració oficial dels 400 anys de la mort del Rector de Vallfogona, l’editor Rafael Dalmau publica la biografia que n’ha escrit Enric Querol amb el títol Francesc Vicent Garcia, poeta barroc. Un dels grans clàssics de la nostra tradició, el qualifica l’autor al prefaci, alhora que figura icònica del folklore nostrat, sens dubte més famós per les anècdotes escatològiques o picants que se li atribueixen que no pas pels seus versos, tot i que cada dia és més valorat com a “poeta fi, enginyós i eloqüent”, gràcies a la recuperació de la seva obra completa a càrrec d’Albert Rossich a l’editorial Barcino, que n’ha tret ja un primer volum de sonets i dècimes.
De família dedicada al tèxtil però amb vincles amb la música i la dansa, naix en 1579 a Saragossa, on els seus pares s’havien traslladat temporalment, si bé ell sempre es considerarà tortosí i català.
Contràriament a la tesi que s’havia mantingut, fa l’efecte que no va estudiar a Lleida, sinó a Tortosa i Barcelona, ciutat en què rebria la tonsura en 1601. Després d’una breu temporada a la cort del bisbe de Vic, en 1607 guanyava la plaça de rector de Vallfogona de Riucorb, on no es va establir sol, sinó amb un vicari, una majordona i algun escolanet espavilat com aquell que se li va morir amb només dotze anys i al qual dedicaria un cèlebre epitafi: “Assí jau un escolà/del temple de Vallfogona/que dol y llàstima dona...” Però la imatge idíl·lica del capellà rural allunyat de la vida mundana no correspon al cas de mossèn Garcia, adverteix Querol.
De fet, hi passava poc temps, a la vall del Corb, entretingut amb els seus afers literaris i canònics que el duien amunt i avall, fins i tot a Madrid. A principis de 1623 retornava malalt a la seva parròquia, on moriria i seria enterrat aquell mateix estiu.
La seva producció poètica, reconeguda ja en vida, adquiriria un gran ressò pòstum amb l’edició prínceps de 1703 a càrrec de l’Acadèmia dels Desconfiats, titulada L’Armonia del Parnàs més numerosa en las poesias varias del atlant del cel poètic lo Dr. Vicent Garcia.
L’èxit popular assolit s’apagaria a causa del canvi de percepció estilística per part dels Jocs Florals i el noucentisme, devaluat en el marc del període conegut com la Decadència, si bé amb defensors com Pitarra. Fins a la reivindicació actual, de primer acadèmica, confiem que aviat a tots els nivells.