El paradigma de l’essència pop

Després del concert de Cala Vento al Cafè del Teatre de Lleida el passat 6 d’octubre, un assistent va comentar que “tots els cantants de pop-rock espanyols canten igual”. Ho he recordat en escoltar el darrer disc dels barcelonins Sidonie.

No sé si és dolent, perquè Marc, Axel y Jes és un molt bon disc de pop-rock. Melodies addictives, lletres costumistes i poc conflictives i una (multi)producció neta i potent que posa molt en valor l’essència de la guitarra, el baix i la bateria característics del grup.

El trio barceloní s’ha volgut reivindicar amb la música i el títol del disc: Marc, Axel y Jes. Si en l’anterior (El regreso de Abba) semblava que evolucionaven cap a sonoritats més complexes, electròniques i denses, amb aquest han fet un (fals) pas enrere.

Han buscat l’essència del pop despullant-se de sofisticacions per tornar a les arrels més bàsiques i simples del seu so.