El fruit de tardor amb un elevat contingut calòric i de sucres que curava la deshidratació i la desnutrició

Les castanyes són els fruits meravellosos d’un arbre ben bonic, robust i alt: el castanyer. Ara estem en plena temporada, suposo que en mengeu i no em digueu que no us agraden. No conec persones que no els agradin. Però bé, tot és possible.

Realment estan associades a les família dels fruits secs, però ben bé no és veritat. Només si les mengéssim fora de temporada, que és quan les trobem deshidratades, o bé congelades, podríem considerar-les com a tal. Abans que arribessin els tubercles del continent americà, com la patata o el moniato, el receptari tradicional català i molts de tot el vell continent contenien la castanya com un súper aliment del qual es feien cremes, purés, farines i estofats.

També s’usaven com a espessidor de salses, així com de pans i pastissos. La castanya, pel seu elevat contingut calòric i de sucres d’alta qualitat, s’usava com a aliment remeier per a aquelles persones que havien estat malaltes de l’estómac o que havien patit deshidratació i desnutrició severa.Al nostre país, així com a tot el nord de la Península, els castanyers es cultivaven en molts llocs, ja que el seu fruit era d’ús força quotidià, especialment en zones on la pluviometria, durant tot l’any, és elevada, ja que és un arbre que necessita humitat.

D’aquest arbre, que pot viure fins a 600 anys i pot arribar a fer 30 metres d’alçada, se’n troba a tota la part nord-est de Catalunya, en boscos d’altura mitjana, per sobre dels 500 metres i com a espècie de clima submediterrani. Actualment, hi ha prou extensions de castanyers on és fàcil trobar-hi quantitats considerables del seu fruit.

A Catalunya les comarques més productores són la Garrotxa, la Selva, el Pla de l’Estany, la Conca de Barberà i Osona, malgrat que les que tenen més renom venen de Galícia. Aquest fruit, si no l’heu vist mai en el seu estat natural, està protegit per una closca ben dura i punxant anomenada pelló.

Quan està madur cau a terra i en surt aquesta espècie de cor dibuixat de pell marró dura i brillant, amb dues cares que són ben diferents. Una és plana i l’altra és convexa.

Al seu interior hi ha el fruit, que quan és tendre podem dir que és de color blanquinós tirant a groguenc, recobert per una pell ben fina i peluda i molt enganxada a la carn. Aquesta, crua, és difícil de treure.

La manera de cuinar la castanya és senzilla. Sempre hem de fer-li un petit tall a la pell dura per tal d’esberlar-la. Quan les vulgueu fer a casa no us compliqueu: si n’heu de coure moltes, poseu el forn a dalt i a baix ben fort a 180-200º per tal que es vagin daurant per tots els costats. Les podem remenar de tant en tant fins que siguin ben tendres.

Però si sou pocs a casa, el millor és agafar una paella ben roent. Posar-hi els fruits per un costat, tapar-ho i esperar que es torri la pell durant set o vuit minuts. Després gireu-les perquè es coguin pel costat convex el mateix temps. Un cop estan cuites poseu-les en un drap ben tapades.

Ara que per fi ha arribat el fred no hi ha cosa més agradable que posar-se entre les mans el drap calent de les castanyes ben cuites. Gaudir de la seua aroma inconfusible que obre la gana fins al punt de fer-te mal la panxa.

Una altra manera de coure les castanyes és fent-hi un tall igualment i bullir-les per poder-les pelar. Si les afegiu a un bon guisat de pollastre –o un fricandó– xalareu com mai. Per acompanyar-les, la tradició d’aquest país ens mana de fer-les baixar amb mistela o moscatell.