NOTES AL MARGE
Ponent, terra de muses
Al segle XVII van ser diversos els autors de les terres de Ponent que en paral·lel a una carrera eclesiàstica van desenvolupar una carrera literària
Llegint Francesc Vicent Garcia, poeta barroc, d’Enric Querol, sobre la vida del Rector de Vallfogona, trobem referències a una “confraria literària entre els castells i les parròquies de la Segarra” al segle XVII, observada ja per Agustí Duran. Una xarxa comarcal que inclouria, a part del referit mossèn, el també rector de Vallbona que es deia Rafael Bover, el canonge Jeroni Ferrer de Guissona, el poeta i pintor cerverí Gaspar Altisent, el baró de Gospí i Montmagastre anomenat Francesc de Vilalba, així com la seva lletraferida esposa Victòria Malendrich, i els senyors de Bellveí i de Montcortès, Francesc Agulló i Baltasar Ausiàs March, respectivament.
El rector de Vallbona és autor de diverses composicions conservades en cançoners manustcrits. Al seu col·lega de Vallfogona li retreia que no parés quiet a la seva parròquia, en comptes d’anar sempre amunt i avall: “Vallfogona i son districte / és vostro papat, i no / los carrers de Barcelona / per los quals doneu tants tombs”. Per la seva banda, Francesc de Vilalba publicaria en 1628 a Lleida uns Avisos de padre y rosario de nuestra señora.
Quant al propietari del castell de Montcortès, que deia ser descendent d’Ausiàs March, expressaria l’orgull de pertànyer a una terra no només fecunda en blat, sinó també en versos: “Ditxosa, doncs, Segarra, puix que cria / sos fills entre les muses, que eternitzen / son nom y sos efectes, qual Parnaso”.
Vicent Garcia va compondre unes dècimes per al llibre Selva de vàries sentències, del canonge guissonenc Jeroni Ferrer, que mai no s’arribaria a imprimir.
El títol complet, que avui no seria gaire comercial: Selva de vàries sentències tretes les demés de la Sagrada escriptura així del vell com del nou Testament y totes elles encaminades pera exaltació de la virtut y extirpació dels vicis. Per si algun lector hi té interès, a El país de les pomes, segon volum de Les Rutes de Ponent, en vaig transcriure una mostra (pàgines 73 a 78).
I és que potser aquell eclesiàstic no va ser un poeta eximi, però sí un defensor actiu de la llengua en una època que molts escriptors catalans es passaven al castellà. Els seus consells versificats eren morals o també pràctics: “De l’oli pren lo de sobre, / del vi, del mig de la bóta, i de la mel, de dessota”. I algun potser fruit de l’experiència: “Guarda’t d’amor de soltera / y de convit d’hostaler / perquè’t costarà diner”.