Crítica de la pel·lícula sobre la vida d'Eugenio

La pel·lícula que projecten als cinemes de Lleida sobre la vida d’Eugenio, l’humorista que ara David Trueba divinitza, és una peça narrativa que descansa sobre un munt d’escenes en què l’espectador es creu més intel·ligent del que és. És com diu aquella escriptora: tots són igual de tontos però mon pare sap fer pa.

Seria el mateix, tots són iguals de tontos però mon pare sap contar acudits.

L’obra es podria centrar en el paper de la casualitat o la sort però se centra en una història d’amor sense fissures, un amor de pa blanc, que és el resultat psicològic de l’excés del fill primogènit de veure uns pares harmoniosament feliços i bells. L’obra es basa en una narració del fill.

El fill veu un pare segurament menys modèlic i exemplar, més contradictori, del que a primer cop d’ull l’infant vol veure i sentir. Focalitzat en l’amor mutu dels pares, amb una mort prematura de la mare, la pel·lícula ja té un coixí argumental infal·lible.

El guionista ja té la peça al teler que li convé. Llavors, la resta, el context polític, la ciutat de Barcelona, les discoteques, els pubs, les sales de festa, ja formen part d’una mena de descripció a punt per la nostàlgia a l’ús d’un ofici singular: el contador d’acudits singular, el que feia cara de set déus mentre encenia el Ducados de la dècada dels setanta.

L’espectador democràtic ja trobarà el cop de cap necessari perquè reconegui un gènere volàtil com l’acudit, del qual se n’insinua els antecedents, Gila, els contemporanis i les formes del gènere del qual no conec cap teorització pertinent a les acadèmies.Som en la cultura de masses. Totes les masses fan mal, diu la frase ancestral.

Com més lluny en el temps, la idealització és més perfecta. El Renault 4-L ja és una icona d’un temps perdut del qual només se’n recorda la dolçor.

L’enamorament del català i la xica de Sierra Morena entren en els cànons més perfectes del catalanisme de menú diari, l’esponja que xupla els contadors d’acudits amateurs, quan els bars els portaven els catalans i no els orientals, com ara, la concreció en l’escriptura dels susdits acudits ja són farciments, els canelons de carns heteròclites i beixamels més o menys encertats.L’art del guió campeja per tot el film com un cavaller quixotesc que estima tots els matisos de la beatificació del còmic de carretera i pub nocturn.La pel·lícula s’atura al moment de màxima ascensió de la marea sentimental: la mort de la mare dels fills. La mort de la dona que sabia els límits de la marea de la sort i la condició variables de diners i fortuna.

La dona que venia del sud i volia ser cantant i no hi va arribar. A partir de llavors comença la davallada, la trista baixada a l’infern.

La cara fosca de la fama. Tot això queda per a una altra novel·la, per a un altre film que ja ningú no escriurà.