NOTES AL MARGE
Novel·la trista, ciutat trista
La ciutat de Venència està poèticament retratada a la pel·lícula de la directora aragonesa Paula Ortiz 'Al otro lado del río y entre los árboles'.
Vaig trobar dues hores un feiner al migdia per acudir a l’Screenbox Funatic a veure la notable pel·lícula Al otro lado del río y entre los árboles, de la directora aragonesa Paula Ortiz, amb uns convincents Liev Schreiber i Matilda de Angelis als papers principals. Som davant d’una versió bastant lliure –massa i tot, pel meu gust– de la novel·la d’Ernest Hemingway de 1929 titulada Across the river and into the trees.
Tot just canviat el blanc i negre de les belles imatges projectades dins la sala pels colors tardorals de fora, em feia el propòsit de rellegir el llibre, ni que només fos per contrastar text literari i guió cinematogràfic, el qual incorpora episodis biogràfics de l’autor inexistents al primer, sobretot al desenllaç que ara m’abstindré de revelar per respecte als lectors.
L’havia llegit de jove en català, traduïda per Ramon Folch i Camarasa, amb l’enunciat de Més enllà del riu i sota els arbres, en un exemplar de la col·lecció A tot vent de Proa del 1967 que no sé on para, avui dia molt difícil de localitzar fins i tot en llibreries de vell, de manera que n’he hagut d’adquirir la disponible en castellà a Debolsillo, que a la tapa posterior reprodueix el judici formulat al seu moment pel dramaturg Tennessee Williams: la novel·la més trista del món a la ciutat més trista del món.
I això que, quan la va escriure, Hemingway no tenia ni trenta anys. Faltava encara un quart de segle perquè li fos concedit el premi Nobel.
La ciutat és Venècia, poèticament retratada al film, a base d’unes emotives seqüències crepusculars de carrers i canals solitaris, desèrtics, sense l’aclaparament turístic indestriable de l’actual “perla de l’Adriàtic”. El protagonista, pensant ja en jubilar-se, rumia que hi hauria de viure, en una casa d’aquelles amb barques i marees als peus.
Podria llegir als matins, fantasieja, i després fer un passeig abans de dinar, i anar tots els dies a veure els Tintorettos a l’Accademia i a la Scuola di San Rocco, i menjar en locals bons i barats de darrere del mercat. A pesar de trobar-la una ciutat rara i enganyosa, on desplaçar-se d’un lloc a l’altre és tan complex com fer mots encreuats, considera que es tracta de la millor ciutat del món per passejar.
I és en aquest singular escenari urbà accessible en llanxa que es desenvolupa la història d’amor i de mort que miraré de sintetitzar diumenge vinent.
