Més enllà del canal

El títol de la novel·la d’Ernest Hemingway Across the river and into the trees, traduït com Més enllà dels arbres i sota els arbres, en què s’inspira –ja vaig advertir el darrer dia que una mica massa per sobre– la nova pel·lícula Al otro lado del río y entre los árboles, prové de la frase pronunciada en ple deliri mortuori per un general de la guerra civil americana, quan un subordinat li pregunta què han de fer les tropes: “Travessem el riu i descansem a l’ombra dels arbres”. L’arbreda de l’altra riba com a metàfora, no necessàriament bèl·lica, de la mort.

El coronel Richard Cantwell arriba un dia d’hivern a Venècia des de Trieste, on està destinat, poc després de la primera guerra mundial (al film, de la segona), amb la idea de caçar ànecs a la llacuna gelada. S’hostatja al luxós hotel Gritti Palace i va a prendre copes, moltes copes, proveït d’una set proverbial, en el fons autodestructiva, al mític bar Harry’s, sobretot combinats de ginebra Gordon’s amb Campari.

Beure i fumar com si s’acabés el món. I és que per a ell el món és a punt d’acabar-se.

Ho pressent de fa temps i el metge l’ha advertit de l’amenaça irreversible que per al seu cor debilitat representa aquell abús d’alcohol i nicotina. El cor és un múscul que treballa amb tanta perfecció com un Rolex Oyster Perpetual, explica en un moment donat.

El problema és que no el pots enviar al rellotger quan s’espatlla, es lamenta. Només té cinquanta anys però ja pateix de fatiga existencial, de l’agre desengany de viure.

La seva carrera militar fracassa –a diferència també de la versió cinematogràfica, on se’ns el presenta com un heroi–, degradat de general al seu grau d’ara per causa d’haver perdut molts soldats en una acció arriscada, si bé la culpa era d’unes ordres errònies rebudes de més amunt. L’home manté una peculiar relació amorosa, que ell sap sense futur, amb la jove Renata, bellíssima veneciana d’origen aristòcrata de tan sols 19 anys.

La preciosa veu de la noia li recorda el violoncel de Pau Casals. Recorrent els canals buits, sobre la verdor de l’aigua el negre lluent de les gòndoles, que troba boniques com cavalls, i estimant-se arraulits sota la manta que els protegeix del fred vent vespertí i de l’esguard del gondoler, l’uniformat amb el cos tan ple de cicatrius com l’ànima pensa que en el fons és un “fill de puta amb sort” que no s’hauria d’entristir per res.

.