Nazaret Torrens: “Les abdominals per competir en culturisme es fan més a la cuina que al gimnàs”

Nazaret Torrens és conscient que el culturisme és un esport que no desperta gaire acceptació social. També és conseqüent amb seu caràcter: fa el que li agrada sense escoltar els comentaris tòxics que li puguin arribar de fora. Amb vint-i-quatre anys va descobrir que aixecar peses al gimnàs era una manera de combatre l’estrès i ara, amb trenta-cinc, ha decidit provar sort a les competicions. En pocs mesos i amb molt d’esforç, aquesta lleidatana, mare d’una adolescent i entrenadora personal, està conquerint campionats estatals i mundials de diferents federacions internacionals.

Amb vint-i-pocs anys la Nazaret Torrens era mare i treballava de cap de magatzem en una empresa de logística. Amb uns amics va apuntar-se a un gimnàs i es va aficionar a les màquines de peses: era més eficient per combatre l’estrès que fumar dos paquets al dia i beure cervesa després de treballar. “D’un dia per l’altre vaig deixar el tabac i al cap de poc temps també vaig decidir que no beuria mai més. El gimnàs era com anar a teràpia, mentre ho feia, desconnectava.” 

−Deu anys després d’aquella, diguem- ne, revelació, va decidir fer un pas endavant i competir. En pocs mesos ha passat de provar sort en un campionat regional a endur-se’n dos d’Espanya i fer podi en un parell de mundials. La primera vegada que vaig decidir pujar a la tarima –és com diem els cultiristes a competir– va ser en un campionat regional de la federació IFBB a Girona. Hi vaig anar sense més intencions que passar-ho bé. Com que vaig fer plata i em vaig motivar, em vaig plantejar seriosament el repte de les competicions. A començaments d’any vaig marcar un calendari de dos regionals i un d’Espanya, però a mitja temporada vaig veure que podia fer el salt a altres federacions i a campionats més ambiciosos. 

−Què li atreia del culturisme? L’estètica dels cossos i la força que guanyes. Jo ja era una fanàtica de Bola de Drac [riu] i quan veia vídeos d’Arnold Schwarzenegger o Ronnie Coleman als campionats Olympia els seus cossos els trobava molt atractius. A base de treball i esforç pots transformar el cos al teu gust, això és adictiu. Depèn de com ho fas pots guanyar potència o resistència, es tracta de saber molt bé què vols potenciar i organitzar l’entrenament i la dieta adequada per acoseguir-ho. Sempre he sigut molt esportista. De petita anava corrent a l’escola i he fet handbol, volei, bàsquet… Amb l’edat vaig anar deixant l’esport per ser mare, per treballar i per assumir responsabilitats que a poc a poc em van allunyar de l’esport. Des que vaig endisar-me en aquest món, sempre he procurat anar a més. 

-En aquest país són molt pocs els esportistes d’elit que poden ser professionals en disciplines minoritàries. Suposo que aquest tampoc no és el seu cas. No. Als Estats Units potser sí que hi ha algú que pot fer-ho, combinant els campionats amb feines i ingressos relacionats amb el fet d’estar al top del culturisme, però aquí és impossible. Fa uns anys vaig perdre la feina i això va coincidir que estava acabant uns estudis per ser entrenadora personal i nutricionista. Ho vaig entendre com un senyal per fer un canvi de vida cap allò que més m'agradava. 

−Modelar el propi cos. Va tot lligat, és el cos i també el sentir-se bé. Descarregar estrès. En el meu cas m’agrada fer aquest tipus d’exercicis. Encara que al final mai no em veig bé del tot, sempre tinc la impressió que em falta treballar alguna part: femoral, esquena, quàdriceps… La cintura me la veig massa recta i com que aquesta part no es pot canviar, miro d’enganyar la figura visual fent créixer altres zones. Si augmentes el gluti i l’espatlla aconsegueixes que es vegi més estreta, per exemple. 

−Es tracta de treballar al gimnàs i controlar molt l’alimentació. Molt pit de pollastre i molt lluç a la planxa. 

−Res de fregits o cassoletes, vaja. Està prohibidíssim. Tot a la planxa i al vapor. També s’ha de controlar molt l’oli. Tot està pesat al mil·límitre i qualsevol canvi, per petit que sigui, el cos el nota i s’ha de corregir. Les abdominals, per competir en culturisme es fan més a la cuina que al gimnàs. 

−Quin paper hi juguen els suplements alimentaris? Si tu fas un desgast muscular al cos molt intens, pots recuperar els teixits més ràpidament ingerint proteïna pura. Tinc clients que, quan comencen, els adverteixo que els primers dies tindran uns cruiximents molt bèsties i un desgast. Abans de començar és bo prendre aminoàcids essencials per evitar-los. Ara hi ha molta gent que fa dieta i de seguida es treu la proteïna. Si vols fer culturisme això és un error. Si fas un desgast important dels teixits pràcticament és obligat prendre aquest tipus de suplements. Controlar la dieta amb aquests complements serveix per no haver de menjar més del compte i ingerir altres substàncies que en lloc d’ajudar a recuperar-nos ens perjudicarien. 

−Els dies abans de ‘pujar a tarima’ han de seguir una estratègia específica. En què consisteix? El nostre objectiu és marcar molt els músculs, de manera que hem de deshidratar el cos. Necessitem una setmana de preparació, l’anomenem la setmana de la posada a punt. Els 3 primers dies hem de beure unes quantitats una mica desorbitades d’aigua. Si de normal bec tres litres, doncs he de beure’n entre sis i vuit. També augmentem la sal per retenir aigua i abaixem els hidrats a pràcticament zero. Mengem molta proteïna i una mica de verdura. Aleshores fem un canvi radical durant els 4 dies següents. Gens de verdura, augmentem els carbohidrats, una miqueta de proteïna i reduïm sal i aigua. Passem a beure menys de mig litre al dia. Tot això és aproximat, depèn del cos de cadascú.

−D’aquesta manera forcen un nivell de tensió extra de la pell per marcar tots els músculs al detall? Sí. Els cossos dels campionats tenen un punt d’irreals perquè només podem desenvolupar-los per a aquell dia. Seria inviable pretendre tenir un cos així cada dia.

 −Molta gent considera que el seu és poc femení. Li han dit mai? Sí. D’opinions que no es demanen me’n donen tantes com vulguis. Sobre aquesta idea faig una reflexió: si el meu cos és poc femení perquè està molt musculat, què passa amb els homes que no estan forts? Són homes poc masculins? Cadascú ha de poder fer allò que li sembli amb el seu cos mentre sigui saludable i no faci mal als altres. 

−Pel que explica doncs, és un esport molt sacrificat. Si fas allò que t’agrada no ho és, o ho és relativament. Jo em considero una persona divertida i amable, per exemple, però pràcticament no faig vida social perquè no és compatible amb el nivell esportiu que vull assolir. No vaig a fer cafès, a sopar o de festa. Començo a treballar a les set del matí, així que vinc cada a entrenar a les quatre de la matinada. I la dieta, com he dit, és estricta. 

−En quin moment es troben els campionats femenins respecte el conjunt del culturisme? He anat a campionats en què només hi havia dues noies i en d’altres érem gairebé vuitanta. El que passa és que les noies no tenim categories de +40 ni de +50 anys, de manera que gairebé forcen les més veteranes a retirar-se del circuit, ja que si el tall és als trenta-cinc anys, amb el temps perds competitivitat. S’hauria d’equiparar als homes i així poder- nos mantenir al circuit competitiu. Jo ara estic en un bon moment i pujaré mentre em vegi en forma.