El còmic ‘María la Jabalina’ recupera la memòria d’una miliciana

Guió: Miquel Àngel Giner

Dibuix: Cristina Duran

Editorial: Astiberri (2023)

Format: 20x27cm, color, 162 pàg, cartoné

Preu: 25 euros

‘Jabalina’ era el sobrenom de María Pérez Lacruz, una de les primeres dones ferides durant la Guerra Civil espanyola i la darrera que va afusellar el règim franquista al País Valencià. María la Jabalina és el cinquè treball que signen plegats Cristina Duran i Miquel Àngel Giner.

El canvi d’escenari respecte a les històries que han fet plegats abans –Una posibilidad entre mil, El dia 3, entre altres– és radical. Alhora, la temàtica és coherent amb el seu compromís en favor de la memòria col·lectiva, la vida i la justícia social.

A més, com qualsevol bona obra antibel·licista, al còmic despleguen els clarobscurs d’una guerra sense perdre la perspectiva. No cauen en el fals relativisme –infiltrat amb èxit des de la dreta– que a la Guerra Civil no hi havia ni bons ni dolents.

N’hi havia, i malauradament uns van perdre la guerra i els altres la van guanyar. Per encàrrec de l’ajuntament de Sagunt, doncs, aquest és un sincer homenatge a les víctimes del franquisme.

El còmic ressegueix la vida de María Pérez Lacruz: els orígens familiars, la politització anarquista, els seus amors, l’esclat de la Guerra Civil, el caos i la violència incontrolada de les primeres setmanes, la ferida al front, la feina d’infermera, el treball a la rereguarda i la posterior desfeta republicana. A partir d’aquí, la repressió implacable en l’ambient tens, empobrit i asfixiant de postguerra.

El procés repressiu endegat contra María no va ser excepcional, el règim va desplegar una justícia arbitrària basada en l’odi i la venjança. Amb la connivència entusiasta d’una part de l’església, cal recordar.En alguns passatges puntuals el còmic perd tensió narrativa. Hi ha tantes subtrames que, per raons d’espai, no totes es resolen amb la mateixa solvència. Exemple: les relacions amoroses.

Peccata minuta per a un còmic capaç de condensar una vida i posar-hi prou context històric perquè el lector més jove –o menys avesat a l’època– el pugui seguir sense dificultats. Duran té un estil –angulós i de traça gruixuda i compacta– molt reconeixible; algunes pàgines són impactants.

En definitiva, un bon còmic que se suma al corpus gràfic sobre la nostra memòria col·lectiva antifeixista.