L’artista catalana Alícia Framis explora les relacions híbrides entre els humans i la intel·ligència artifical

Ansiosos per compartir notícies que captin lectors, cada cert temps els mitjans ens deixem enlluernar pels titulars impactants que es filtren a les agències de notícies més importants. La darrera pensada de l’artista multidisciplinària Alícia Framis ha estat anunciar la primera boda entre una persona –ella mateixa– i un holograma fet a partir d’intel·ligència artificial.

El titular era massa temptador com per deixar-lo escapar, així que la immensa majoria de mitjans van fer una notícia amb aquesta història.

El País va ser dels pocs que van escriure “boda”. El detall no és menor, ja que el fet d’utilitzar les cometes posava en entredit la legalitat de la unió. Sense acabar d’especificar de què es tractava, era evident que no era una boda en tota regla.

La resta, seguint el joc de l’artista, parlaven de casar-se, de cerimònia, d’unió o de boda sense advertir el lector que no es podia tractar d’un contracte amb conseqüències legals sinó una proposta artística emmarcada en el, sempre difícil d’acotar, llenguatge multidisciplinari. La trajectòria de Framis ja hauria de fer sospitar.

Si no als lectors, com a mínim als periodistes. Amb un repàs ràpid a la seua biografia veiem com el 1996 ja va conviure amb un maniquí durant tres mesos a l’extraradi de Grenoble.

Aleshores va convertir l’experiència en 36 fotos que es van dipositar al fons del Museu d’Art Contemporani d’Aute-Vienne, a Angulema. Un quart de segle més tard, en lloc de conviure en pecat, Framis ha anat una mica més enllà i ha passat d’un maniquí –que es podia tocar, però era fred i inanimat– a un ésser lluminós –i intangible– amb el qual pot interaccionar verbalment.

Si aquell es deia Pierre, aquest es diu AIex i està creat, segons l’artista, a partir dels trets de la personalitat de gent amb qui l’artista ha conviscut anteriorment. Framis no només parla de boda, sinó també de tots els drets i reptes legals que té a partir d’ara.La proposta, que recorda Her d’Spike Jonze o l’episodi Be right back de Black Mirror, és una performance multidisciplinària en què l’artista trenca els límits entre l’art i la vida real per provocar aquells debats que el públic estigui disposats a afrontar.

Sense cap mena de dubte, això és el que passarà entre aquells que estiguin avesats a l’art contemporani més conceptual. Si més no, segurament no es deixaran arrossegar per una lectura entre la morbositat i l’absurditat.

Aquests, malauradament, són els dos llocs comuns on van a parar la resta, la majoria de la societat. Potser els comentaris que els lectors deixen a les notícies digitals dels mitjans generalistes o les xarxes socials no són del tot representatives del comú de la societat.

Però que pràcticament tothom que hi diu la seua l’acusi d’estar tocada del bolet, en el sentit de creure’s que sincerament vol casar-se amb un holograma i convertir-ho en una relació estable i alternativa a la realitat, és força preocupant. Ho és pel nivell de credulitat de la gent davant d’aquestes notícies i per la desconnexió total entre l’art contemporani més avantguardista i la comunitat a la qual pretén interpel·lar.

Els mitjans tampoc no hi ajudem, ja que sovint només reproduïm la nota de premsa sense posar-hi context, convertint l’obra d’una artista reconeguda en una simple excentricitat d’una dona qualsevol. I aleshores, les xarxes s’omplen d’insults.