El faig de Goethe

Passejant fa un parell d’anys per la ciutat alemanya de Weimar, prop de les cases de Goethe i Schiller, davant del museu Bauhaus, descobrim el rètol d’una plaça dedicada a l’escriptor espanyol en llengua francesa Jorge Semprún, de qui aquest passat 10 de desembre commemoràvem el centenari del naixement, a Madrid. Moriria en 2011 a París, on havia viscut la major part de la seva adultesa, després d’haver escrit uns quants llibres i guions cinematogràfics, i d’haver estat militant del PCE durant el franquisme i ministre de Cultura del govern socialista espanyol de 1988 a 1991.

Per què una Jorge Semprún Platz a la bonica capital de la breu república germànica designada com ella? Per què una presència en principi tan singular o remota al nomenclàtor urbà d’aquella població de l’antiga RDA? Al cap d’uns segons hi quèiem. Una acte de reparació històrica.

Recordatori per a futures generacions, si és que encara conserven la memòria de qui va ser l’homenatjat, la seva vida atzarosa, la trajectòria política, la producció intel·lectual.. La plaça és, de fet, una gran esplanada rectangular de gespa entre allargassats edificis públics, amb una rampa de pàrquing al mig.

Res de remarcable, des del punt de vista pintoresc o monumental. Només la particularitat del nom.

Resulta que Semprún va estar reclòs al camp de concentració de Buchenwald, als afores de Weimar, capturat pels nazis quan, amb només vint anys, participava en la resistència francesa. Seria un dels pocs supervivents d’aquell infern i en donaria testimoni per mitjà de diverses obres literàries de caràcter autobiogràfic, sobretot Le grand voyage, de 1963, traduïda en 1991 al català com El llarg viatge per Empúries, si bé a hores d’ara més disponible la versió castellana en edició de butxaca a Austral, amb el títol d’El largo viaje.

Observo que al seu dia hi vaig subratllar amb llapis un fragment que em devia colpir. A l’hora de descriure l’indret sinistre on s’havia passat dos anys tancat, en condicions infrahumanes, l’autor evoca el faig a l’ombra del qual acostumava a seure Goethe, tot sol o bé conversant amb seu amic Eckermann, i que les SS havien respectat a l’hora d’aixecar les fràgils construccions del lager.

L’arbre acabaria cremat per dins, una closca buida i podrida, per l’impacte d’una bomba de fòsfor americana, poc abans de l’alliberament dels escassos “concentrats” encara vius.