Martí Boada: “El que ens indica la biodiversitat, amb molta finor, és l’alteració del territori, del paisatge i de l’ecosistema”

Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) és científic ambiental i geògraf. Pioner en educació ambiental, ha fet expedicions científiques a l’Amazònia, l’Antàrtida, els Estats Units, Llatinoamèrica o el Líban. Doctor en Ciències Ambientals, treballa com a assessor científic de la Unesco en l’àmbit de conservació de les Reserves de la Biosfera. Home de gran esperit divulgador, en aquesta entrevista fa un repàs a la seva feina i opina sobre el moment d’emergència climàtica que vivim i també patim.

Per aconseguir un canvi global, aquest doctor en Ciències Ambientals afirma que cal actuar de forma local, i fer-ho amb compromisos personals. 

−Va començar la seva tasca pedagògica en educació ambiental l’any 78. Som al 2023 i en un context d’emergència climàtica. Es va fer una bona educació ambiental en aquella època? No ho sé, de fet vam començar de zero. Ens ho vam haver d’inventar tot. L’any 78 es va fundar la primera escola de natura d’Europa. I vaig tenir la sort de posar-m’hi aquí al Montseny a Can Lleonart. I aquest és el punt d’arrencada però diguem que el compromís amb el tema ambiental és bastant anterior. Al Franquisme això era can seixanta; els rius contaminats, urbanitzant arreu, un caos, vaja. Llavors sí que hi va haver diferents moviments, com el Congrés de Cultura Catalana, la campanya per salvaguardar el patrimoni natural, va aparèixer El llibre blanc de la natura... Tot això va ser molt anterior. El 78 efectivament és un punt d’inflexió molt important, perquè vol dir l’arrencada amb un equipament que llavors era una ruïna al Parc Natural de Montseny. 

-Com s’enfocava en aquella època l’educació ambiental? Era un itinerari de natura i el que fèiem era iniciar els nens i nenes en la descoberta del medi. Situàvem on era el bosc de faig, el d’avets, etc. Llavors, feta l’observació, entraven en cadascun dels paisatges fent una tècnica d’identificació sobretot sensitiva. Una de les coses que fèiem que els impactava molt era comptar fins a cent i en aquest temps que desapareguessin al bosc: s’enterraven de fullaraca. La sensació olfactiva i visual d’estar enterrats en la fullaraca humida era una vivència de sensacions que no se’ls oblidava. 

−Com diria que ha canviat la gestió dels parcs naturals des de l’època en què va començar a exercir la seva feina fins ara? És clar que ha canviat, perquè en aquells anys no hi havia infraestructura, ni pressupostos, ni res. El Montseny era administrat un pla especial que depenia de la Diputació de Barcelona i la de Girona. El Parlament de Catalunya no va aprovar la Llei d’Espais Naturals Protegits fins l’any 1983. Al principi la figura de Parc Natural no tenia en compte la gent del territori. Més aviat hostilitzava i posava dificultats als pagesos, marcava limitacions, i de mica en mica aquest procés participatiu també l’ha anat entenent. I també al principi era biologia pura tot i la gent del territori va marxar avorrida, es va anar despoblant. Per tant, aquesta visió més socioecològica o socioambiental s’ha anat incorporant. La figura d’un parc natural a hores d’ara ha de compatibilitzar la conservació amb l’ús social per part de la gent del territori. Però hi ha una figura que és molt més dura, que és la del Parc Nacional. A Catalunya només en tenim un, que és Aigüestortes, i en un parc nacional no s’hi pot fer res. Personalment, els parcs nacionals, què vols que et digui, és una cosa tan estricta i tan asocial que fa un tufillo una mica dretà. 

−Com s’hauria d’afrontar la sequera que pateix el nostre territori? El problema més important des de la meva perspectiva és que no plou. Els humans, una vegada ens ha caigut podem discutir com l’administrem. Hi ha una part de la natura que no la controlem. Una és la pluja, l’altra és la temperatura. I ara ha pujat la temperatura, no plou, o plou de cop. Amb aquestes precipitacions d’ara, poden caure 300 o 400 litres de cop. Amb les emissions de diòxid de carboni ens hem carregat completament l’atmosfera i l’estratosfera, és a dir... hem passat de tenir 280 unitats per milió per metre cúbic de diòxid de carboni a 450. S’ha fet un hivernacle a uns 8-10 quilòmetres que modifica la radiació incident del sol, hi ha una alteració física i química enorme i per més cimeres internacionals que es facin, no baixem, no reduïm aquestes emissions. El que hem de fer és reduir aquestes emissions i això no mobilitza. 

−En una situació de sequera extrema, però, es fa una cimera per l’aigua i no s’arriba a cap acord. Què en pensa? Sí. Ramon Margalef, un científic català que encara l’estan donant a Harvard i a Stanford, un Messi com a científic, mort fa uns 15 anys, deia que el drama dels nostres paisatges i dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals. I això ho mata tot. Si davant d’una emergència climàtica decretada per les Nacions Unides no hi ha manera d’establir consensos, hi ha una patologia, una disfunció política. No podem estar tocant el violí mentre se’ns està cremant el bosc. És una situació molt seriosa, que no té precedents històrics. Ens hem de mobilitzar tots i comprometre’ns en allò local i en allò personal. −

−L’abandonament del territori i la manca de gestió dels boscos són els principals problemes que sol destacar el cos de Bombers com a principal causa de l’elevat risc d’incendi. Ho comparteix? És clar. Al Montseny des de l’any 1960 han tancat 700 masies. A Arbúcies, que l’any 1970 hi havia unes 200 famílies pageses donades d’alta, en queden tres. A Sant Celoni, de 160 masies actives als anys 70, en queda una. Hem anat ocupant els sòls agrícoles amb polígons industrials, equipaments, urbanitzacions i hem perdut el sector primari. A muntanya hi ha un principi que no falla mai: si abandones aquella pastura o aquelles feixes, allò al cap de poc és bosc. I a Catalunya el bosc està en expansió contínuament. En alguns boscos hem passat de tenir 2.000 arbres per hectàrea a 20.000. Per tant, tenen molta més demanda hídrica, o sigui ho passen fatal quan ve l’estiu amb l’augment de temperatures. I això també vol dir una acumulació de càrrega combustible. O sigui, Catalunya en aquests moments ja podem afirmar que és un país inflamable. 

−Hi hauria fórmules perquè aquests pagesos i ramaders tornessin a recuperar el territori? El problema més important són les dificultats que tenen amb l’administració. Un jove o una jove que vulgui obrir una granja o una feixa nova, la quantitat de dificultats que té a nivell burocràtic és una anomalia política. A les cases de pagès, ja hi ha algun cas que la continuïtat està assegurada, però els mateixos pagesos, amb tota la bona fe, diuen als fills i filles: “Jo no vull que passis per on he passat jo.” No dic que la universitat no faci una contribució important, però s’ha equivocat en tallar la continuïtat competitiva. Ara trobes algunes masies que el noi o la noia s’ha format a Anglaterra, que és angloparlant, que és un bon agrònom, un bon ramader, és magnífic, però això és raríssim. Ja ho sé que dient això estic trepitjant alguns ulls de poll. 

−Com se’n ressent la biodiversitat del planeta davant dels efectes del canvi climàtic? La biodiversitat és el millor indicador de qualitat ambiental d’un territori. Metafòricament, és com quan un no es troba bé i va al metge i el primer que li demana és una analítica. La biodiversitat és l’analítica del territori. Per exemple, a la Plana de Vic ha desaparegut la guatlla. Fins i tot estan desapareixent els pardals, els falciots. Si fas una passejada pels boscos de Bellmunt, no sents res. Hi ha una pèrdua de biodiversitat que és un mal auguri. −

−Si han desaparegut determinats ocells, en conseqüència hi deu haver determinats insectes que també han desaparegut? A la natura no hi ha res que actuï pel seu compte. Tot està interrelacionat. Si la guatlla ha desaparegut a la Plana de Vic és perquè ha desaparegut el seu hàbitat, la seva base alimentària. El que ens indica la biodiversitat, amb molta finor, és l’alteració del territori, del paisatge i de l’ecosistema. El problema no és que hagi desaparegut la guatlla, sinó les espècies vegetals de les quals depenia. 

−Aquestes espècies que han desaparegut és perquè bàsicament la temperatura habitual ha canviat? El canvi climàtic és un fenomen nou, però moltes espècies han desaparegut abans perquè ens hem carregat els rius, perquè el seu hàbitat que eren els sembrats i les pastures han desaparegut. 

−I del seu treball a l’Antàrtida, què ha pogut constatar? A l’Antàrtida, veiem que hem fet una regressió molt important d’una mitjana de 40 metres del perímetre antàrtic, el perímetre gelat. Hi ha evidències molt grans d’aquesta recessió. Allà he estudiat molt l’impacte del turisme. Hi ha un turisme, que no és un turisme obrer, eh? Perquè a l’Antàrtida deu costar set o vuit mil euros una setmaneta. Val més anar a Puigcerdà que anar a l’Antàrtida. Per exemple, hem trobat que el turisme porta quantitat de llavors del lloc d’origen. Allà de plantes superiors en flor, només n’hi ha dues. Doncs ara ja n’hi ha 200. La gent, quan arriba a l’Antàrtida, porta llavors al velcro dels anoracs, als pals de caminar, als trípodes de les càmeres... es fa una sembra de llavoretes petites i hi ha una invasió espectacular. Després, les emissions de diòxid de carboni que implica portar-hi turistes. Els mateixos vaixells, enganxats al casc, hi porten tota mena de crustacis, d’algues, tot i que es prenen mesures.

−D’ençà de la revolució industrial, la capacitat extractiva de combustibles fòssils no ha parat, i des de fa uns anys aquesta extracció també s’ha fet d’altres materials que s’utilitzen per fer els dispositius mòbils, per exemple, que tots tenim. Què n’opina, d’aquesta capacitat extractiva? Jo soc molt crític amb la condició humana. Eudald Carbonell diu que d’homo sapiens, això de sapiens hauríem d’eliminar-ho ràpid. I, a més, diu que som un primat idiota. Quan jo vaig néixer érem 2.500 milions. Al planeta ara hi ha 8.000 milions de persones. L’esperança de vida quan vaig néixer jo era d’uns 50 i escaig d’anys. Ara estem pràcticament a 80 anys. Per tant, som molts més. I la demanda energètica és espectacular. 

−El seu treball com a assessor científic de la Unesco en què consisteix? He estat creador de la Xarxa de Reserves de la Biosfera Mediterrànies. De reserves de la biosfera n’hi ha pràcticament unes vuit-centes a tot el planeta. Hi ha uns 150 països que en tenen. Aquestes reserves tenen la virtut que estan en xarxa mundial. Això vol dir que tots els avenços, els progressos, totes les estratègies, quan algú avança en alguna cosa, tothom se’n beneficia. Hem estat treballant en la xarxa mediterrània. A Catalunya tenim la del Montseny i la de les Terres de l’Ebre. 

−Quin missatge transmetria als joves? Jo crec que els nois i noies conscients estan molt preocupats. De fet, s’ha descrit un quadre nou, que és la solastàlgia. És a dir, veuen que no tindran futur, no ja laboral, sinó existencial. Veuen que el medi ambient se’ls carregarà. Jo els diria que és un moment dificilíssim i que li podem donar el tomb, però ens ho hem de creure. Sobretot amb convicció personal i compromís personal; canviar els hàbits de mobilitat, d’alimentació, de compromís, de ser molt crítics amb la política i ser actors d’aquest canvi.